Com a advocat creia que això de la transformació digital no tenia lleis pròpies, però resulta que si n’hi ha com passa amb el dret o la física, i per això té ple sentit que allà on hi ha lleis hi hagi d’haver advocats, que per alguna cosa som l’única professió esmentada a la Constitució de 1978.
Una de les més interessants és la llei de Metcalfe, que no deu el seu nom a les reunions dels amants del cafè light (met + cafè + light), sinó al senyor Robert Metcalfe, enginyer, coinventor d’ethernet i empresari nord-americà, que va ser segurament un dels primers casos de persones famoses que han popularitzat el seu cognom donant nom a una llei (Bosman, Wert, Sinde, entre d’altres).
La llei en qüestió afirma el següent: El valor d’una xarxa és proporcional al quadrat del nombre d’usuaris connectats.
A la pràctica aquesta llei explica que una xarxa (com Facebook, LinkedIn, WhatsApp, etc.) es torna més valuosa a mesura que altres usuaris s’uneixen a aquesta, a tall de retroalimentació contínua.
Però és clar, així de cop i volta costa d’entendre el significat o les conseqüències de la llei metclafe per a la gent de lletres.
És per això que els experts en transformació digital han utilitzat històricament una mateixa pregunta -que ja s’ha tornat clàssica per explicar la llei en qüestió-, perquè la llei metcalfe sigui entenedora per al comú dels mortals, sense necessitat de tenir un doctorat pel MIT.
La pregunta que es llança als alumnes de qualsevol curs de transformació digital serà semblant a la següent: quin va ser l’aparell tecnològic que va ser més difícil vendre per primer cop, al primer client?
Encara que sapigueu la resposta -fàcil si continueu llegint aquest article- us aconsello que deixeu passar uns segons com aquell que pensa profundament abans de contestar l’inquisitiu professor que ha llançat la qüestió, i al cap d’aquesta estona aixequeu la mà per donar la resposta màgica: el telèfon o el fax.
La resposta és fàcil d’entendre quan et donen l’explicació completa -com passa habitualment-, però no tant quan et deixen anar la teoria de cop enmig d’una classe.
Entrant a desentranyar els misteris de la llei, sembla clar que si som el propietari del primer i únic telèfon que existeix al món, aquest intrèpid i agosarat primer client no podrà trucar a ningú amb aquest trasto, o si ho fa, ningú contestarà – amants de les ciències ocultes, abstenir-se de comentaris-.
Per tant amb un únic telèfon -l’exemple també serveix per al fax- sembla clar que no podrem crear cap connexió trucant a algú, ja que necessitem que un altre usuari aguerrit com nosaltres, tingui al seu torn un altre telèfon com el nostre, per així fer la primera trucada i que algú respongui.
Si agafem un paper i fem un dibuix ho veurem més clar, com em va passar a mi:
1.- Si tenim un sol usuari amb el seu flamant telèfon, els enllaços que podem obtenir amb el mateix són zero, de manera que no cal que fem cap dibuix i guardem el paper per a la resta d’exemples que veurem a continuació.
2.- Si tenim dos usuaris i cadascun té el corresponent telèfon, la cosa ja pinta bé. Així dibuixarem un telèfon en una punta del paper i un altre telèfon a l’altra punta del paper, moment en què visualitzarem clarament que tots dos telèfons (o nodes, res a veure amb els noticiaris d’abans) s’uneixen amb una línia (la connexió o enllaç), és a dir -i aquí la primera conclusió de la llei Metcalfe– 2 nodes donen lloc a 1 enllaç.
3.- Ara bé, què passa si connectem 3, 4 o 10 telèfons o nodes entre si?, quantes connexions es poden crear?: Aquí us poso els resultats directament:
– 1 node = 0 connexions
– 2 nodes = 1 connexió
– 3 nodes = 3 connexions
– 4 nodes = 6 connexions
– 5 nodes = 10 connexions
– 6 nodes = 15 connexions
– 7 nodes = 21 connexions
– 8 nodes = 28 connexions
– 9 nodes = 36 connexions
– 10 nodes = 45 connexions
Aquesta és la llei de Metcalfé explicada per anar per casa.
La singularitat tecnològica i la intel·ligència artificial.
Google per al motor de cerca, Facebook per a la publicitat dirigida, Apple per potenciar els seus assistents digitals o el sistemes compàs als Estats Units, per predir qui és més probable que torni a delinquir són exemples d’ús d’intel·ligència artificial.
La singularitat tecnològica és l’adveniment hipotètic d’intel·ligència artificial general, també coneguda com a IA forta.
Serà aquell moment de la història de la humanitat en què el desenvolupament tecnològic arribarà a un punt en què les màquines igualaran i superaran la intel·ligència humana.
Si arribés aquest moment, les màquines crearien altres màquines encara més intel·ligents que elles mateixes, produint una escalada exponencial de la intel·ligència artificial.
Així les màquines es milloraran a si mateixes de manera que cada nova generació, en ser més intel·ligent, seria capaç de millorar la seva pròpia intel·ligència, donant lloc a una altra nova generació encara més intel·ligent, i així successivament.
Un exemple típic d’intel·ligència artificial que aprèn per si mateixa és Alfa Go, un programa d’intel·ligència artificial desenvolupat per deepmind de Google, que va aprendre a jugar seguint no només les regles donades pels programadors, sinó –i això és el més rellevant– emprant també un sistema d´aprenentatge automàtic consistent a jugar contra si mateix.
En aquest vídeo s’explica de manera molt clara tot el procés:
Una altra visió de la singularitat tecnològica però de caràcter distòpic, són les paraules de l’ordinador Hall a la pel·lícula de ciència ficció de Stanley Kubrick, 2001 una odissea a l’espai.
A l’escena que podeu veure a l’enllaç de you tube, Hal en resposta a una ordre humana on se li demana que obri les portes de l’hangar, la màquina intel·ligent respon a l’humà: “ … ho sento David em temo que no puc fer això … ”.
Metcalfe, la transformació digital i les seves lleis curioses.
Com a advocat creia que això de la transformació digital no tenia lleis pròpies, però resulta que si n’hi ha com passa amb el dret o la física, i per això té ple sentit que allà on hi ha lleis hi hagi d’haver advocats, que per alguna cosa som l’única professió esmentada a la Constitució de 1978.
Una de les més interessants és la llei de Metcalfe, que no deu el seu nom a les reunions dels amants del cafè light (met + cafè + light), sinó al senyor Robert Metcalfe, enginyer, coinventor d’ethernet i empresari nord-americà, que va ser segurament un dels primers casos de persones famoses que han popularitzat el seu cognom donant nom a una llei (Bosman, Wert, Sinde, entre d’altres).
La llei en qüestió afirma el següent: El valor d’una xarxa és proporcional al quadrat del nombre d’usuaris connectats.
A la pràctica aquesta llei explica que una xarxa (com Facebook, LinkedIn, WhatsApp, etc.) es torna més valuosa a mesura que altres usuaris s’uneixen a aquesta, a tall de retroalimentació contínua.
Però és clar, així de cop i volta costa d’entendre el significat o les conseqüències de la llei metclafe per a la gent de lletres.
És per això que els experts en transformació digital han utilitzat històricament una mateixa pregunta -que ja s’ha tornat clàssica per explicar la llei en qüestió-, perquè la llei metcalfe sigui entenedora per al comú dels mortals, sense necessitat de tenir un doctorat pel MIT.
La pregunta que es llança als alumnes de qualsevol curs de transformació digital serà semblant a la següent: quin va ser l’aparell tecnològic que va ser més difícil vendre per primer cop, al primer client?
Encara que sapigueu la resposta -fàcil si continueu llegint aquest article- us aconsello que deixeu passar uns segons com aquell que pensa profundament abans de contestar l’inquisitiu professor que ha llançat la qüestió, i al cap d’aquesta estona aixequeu la mà per donar la resposta màgica: el telèfon o el fax.
La resposta és fàcil d’entendre quan et donen l’explicació completa -com passa habitualment-, però no tant quan et deixen anar la teoria de cop enmig d’una classe.
Entrant a desentranyar els misteris de la llei, sembla clar que si som el propietari del primer i únic telèfon que existeix al món, aquest intrèpid i agosarat primer client no podrà trucar a ningú amb aquest trasto, o si ho fa, ningú contestarà – amants de les ciències ocultes, abstenir-se de comentaris-.
Per tant amb un únic telèfon -l’exemple també serveix per al fax- sembla clar que no podrem crear cap connexió trucant a algú, ja que necessitem que un altre usuari aguerrit com nosaltres, tingui al seu torn un altre telèfon com el nostre, per així fer la primera trucada i que algú respongui.
Si agafem un paper i fem un dibuix ho veurem més clar, com em va passar a mi:
1.- Si tenim un sol usuari amb el seu flamant telèfon, els enllaços que podem obtenir amb el mateix són zero, de manera que no cal que fem cap dibuix i guardem el paper per a la resta d’exemples que veurem a continuació.
2.- Si tenim dos usuaris i cadascun té el corresponent telèfon, la cosa ja pinta bé. Així dibuixarem un telèfon en una punta del paper i un altre telèfon a l’altra punta del paper, moment en què visualitzarem clarament que tots dos telèfons (o nodes, res a veure amb els noticiaris d’abans) s’uneixen amb una línia (la connexió o enllaç), és a dir -i aquí la primera conclusió de la llei Metcalfe– 2 nodes donen lloc a 1 enllaç.
3.- Ara bé, què passa si connectem 3, 4 o 10 telèfons o nodes entre si?, quantes connexions es poden crear?: Aquí us poso els resultats directament:
– 1 node = 0 connexions
– 2 nodes = 1 connexió
– 3 nodes = 3 connexions
– 4 nodes = 6 connexions
– 5 nodes = 10 connexions
– 6 nodes = 15 connexions
– 7 nodes = 21 connexions
– 8 nodes = 28 connexions
– 9 nodes = 36 connexions
– 10 nodes = 45 connexions
Aquesta és la llei de Metcalfé explicada per anar per casa.
Els robots antropomòrfics i la teoria de la vall inquietant.
La robòtica social és una disciplina que es dedica a estudiar els robots antropomòrfics que es dissenyen i construeixen per interactuar i comunicar-se amb els éssers humans, com passa amb els de tipus assistencial que ajuden algunes persones grans a recordar l’hora de prendre el medicament o de practicar exercici físic.
Com a profans que som en aquesta matèria podem pensar que a més realisme del robot pels seus trets antropomòrfics, és a dir a més semblança del robot amb l’ésser humà, la resposta de les persones cap al robot serà en general de més empatia.
Però això no és exactament així, si fem cas de les teories del professor Masahiro Mori.
El 1970 aquest professor japonès de robòtica de l’Institut de Tecnologia de Tòquio va llançar la hipòtesi coneguda com de la vall inquietant -uncanny valey- i referida a la reacció emocional o d’empatia que els robots antropomòrfics provoquen entre els éssers humans amb què interactuen.
El professor Mori va analitzar la relació existent entre el disseny dels robots amb caràcters antropomòrfics i la resposta que això genera en les persones, és a dir si a més realisme en el disseny dels robots, la resposta era de més empatia o més aviat de rebuig.
Doncs bé la conclusió del professor és que quan el disseny del robot podríem dir és poc humà, la nostra reacció és positiva cap a ell, però a mesura que el robot es va assemblant cada cop més a un humà i les seves faccions són clarament antropomòrfiques, com més augmenta per tant el realisme del robot, més gran és al seu torn el rebuig o l’aversió dels humans cap a ell, resposta que en alguns casos es converteix en recel o fins i tot en por.
I per això la importància a l’hora de dissenyar un robot social de tenir en compte la teoria de la vall inquietant, pels sentiments d’inquietud o temor que pugui causar-lo quan interacciona amb un ésser humà.
La veritat és que ja tenim alguns exemples a la vida real d’aquesta teoria, des de maniquins o figures de ceres molt humanitzades o per exemple el cas del curtmetratge Tin Toy creat per Pixar que va patir grans crítiques pel disseny extremadament realista del nadó.
Aquesta teoria té fins i tot un gràfic que la representa, per això és important que els dissenyadors dels robots antropomòrfics la tinguin en compte si volen obtenir una resposta humana positiva cap al robot.
Per això els dissenyadors de robots han de tenir present el gràfic de la vall inquietant abans de començar a donar forma al disseny del robot, per poder situar-lo al punt més alt d’aquesta imaginària muntanya ja que és el lloc on la percepció humana envers el robot serà més positiva i per això evitar de totes totes, els dissenys que discorrin més enllà del punt més alt i que s’endinsin cap al fons de la vall.
La raó és que a mesura que el disseny es desplaça a la part més baixa d’aquesta hipotètica muntanya dibuixada al gràfic, és a dir, a més realisme del robot, la resposta que s’obtindrà dels humans serà negativa, llevat que aquest sigui el resultat pretès pel dissenyador i vulgui emular aquell estudiant de medicina anomenat Frankenstein que va crear un monstre d’aspecte humà que va prendre vida pròpia, a qui va abandonar a la seva sort amb resultats funestos.
Les dades anònimes del projecte Netflix Prize i la identificació de l´orientació sexual d´una client.
L’any 2006 Netflix va anunciar un premi d’1 milió de dòlars per a aquelles propostes que milloressin el seu algorisme de cerca en un 10%.
El nom del concurs era Netflix Prize.
Perquè això fos tècnicament possible, Netflix va decidir compartir sense coneixement dels seus clients, 100 milions de classificacions de pel·lícules de gairebé 500.000 subscriptors, dades que eren –teòricament– anònimes ja que amb elles no podia identificar-se cap client de Netflix.
Aquest historial de lloguer dels clients consistia en informació tal com la data, la qualificació i els comentaris a les pel·lícules de Netflix, informació que seria suficient perquè els concursants del concurs fessin la proposta de millora de l’algorisme.
Però el cert és que va passar una cosa inesperada.
Unes setmanes després de l’inici del concurs, Arvind Narayanan i Vitaly Shmatikov, investigadors de la Universitat de Texas a Austin, van poder reidentificar alguns dels clients anònims de Netflix.
La pregunta és i com va ser possible si les dades de Netflix eren anònimes?
L’estratègia dels investigadors va ser comparar dues fonts d’informació diferents, d’una banda les classificacions anònimes de Netflix i de l’altra les classificacions públiques a Internet Movie Database (IMDb), portal d’internet que emmagatzema i comparteix informació sobre pel·lícules i on els usuaris es registren i identifiquen.
Així creuant informació dels dos portals, va ser com van localitzar diversos perfils anònims de Netflix que coincidien a la perfecció amb els d’IMDb, resultant que en alguns casos els perfils en ambdós portals eren de la mateixa persona.
Encara que pugui semblar que la llista de les pel·lícules que visualitza un client no és matèria sensible, una usuària de Netflix les dades del qual s’havien utilitzat en el projecte Netflix Prize va demanar a la companyia, ja que estava entre les persones reidentificades.
La clienta en qüestió era una mare lesbiana que no havia compartit amb ningú -ni amb els seus fills- la seva orientació sexual, per la qual cosa el resultat del projecte clarament la perjudicada en treure a la llum una informació que ella havia guardat gelosament.
La qüestió a debatre és si l’empresa hauria d’haver sabut que era possible reidentificar els clients amb dades anònimes i, per això, hagués hagut d’aplicar mesures addicionals de seguretat o simplement no llançar el projecte.
L’efecte Tom Sawyer és la clau del model de negoci de les plataformes com Facebook
Al capítol segon de les aventures de Tom Sawyer, la tia Polly li encarrega a Tom que pinti amb calç una llarga tanca de fusta, exactament trenta vares de llarg i nou peus d’alçada.
Tom se les enginy perquè els seus amics realitzin la seva feina per ell i així descobreix, en paraules de l’autor, un dels principis fonamentals de la humana conducta: que per fer que algú, home o noi, anheli alguna cosa, només cal fer-la difícil daconseguir.
I com ho fa? Doncs fent creure als seus amics que aquest treball tediós de pintar una extensa tanca, és en realitat una agradable activitat creativa.
Per això Tom comença a pintar la tanca a ulls dels seus amics com un gran artista que gaudeix enormement amb la seva emocionant activitat creativa -que no és feina-.
I que aconsegueix? Doncs que els seus amics no només li pintin la tanca sencera amb 3 capes, sinó que a canvi li facin tota mena de regals per aquesta feina, millor dit per aquesta ociosa activitat creativa.
Per això Tom els ven el torn per emblanquinar la tanca, a canvi que els seus amics li regalin des d’un tros de vidre blau d’ampolla per mirar les coses a través seu, una clau incapaç d’obrir res, un tros de guix, un gatet borni o un collaret de gos però sense gos, regal que dóna dret als col·legues de Tom a pintar animosament la tanca -que no és feina-.
Tom els observa des de l’ombra d’un arbre, balancejant les cames i menjant-se una poma veient com els seus amics treballen per ell, encara que ells pensen que no és feina.
El final és conegut… la tia Polly s’aboca tant del treball de Tom que no pot expressar-ho amb paraules, en observar tota la tanca emblanquinada amb diverses capes i amb una franja d’afegiment a terra, i no només el felicita sinó que li regala una poma.
Si traslladem aquesta història publicada el 1876 i l’extrapolem a les xarxes socials o plataformes tipus Facebook, podem substituir els 3 personatges i posar-los noms i cognoms:
a.- La tia Polly seria la representant dels accionistes de Facebook.
b.- Tom Sawyer seria sens dubte Mark Zuckerberg.
c.- Els amics pintors de Tom som tots nosaltres, els 2.449 milions d’usuaris de Facebook que fem la feina –o per a alguns una agradable activitat creativa consistent a crear continguts gratuïts per a la plataforma o xarxa social.
En conclusió, aquella feina que haurien de fer els treballadors de Facebook a canvi d’un salari, nosaltres els usuaris -els amics pintors de Tom- ho fem no només gratis et amore i de manera desinteressada, sinó a més pagant un preu com és regalant a la plataforma les nostres dades personals i no, com en el cas dels amics de Tom, lliurant a canvi un vidre blau o un collaret de gos però sense gos.
Aquest és lanomenat efecte Tom Sawyer, clau del model de negoci de les plataformes digitals.
Adaptar-se o morir: el cas kodak o com va fracassar l’empresa pionera a la indústria fotogràfica.
Kodak va ser una companyia molt coneguda per les seves pel·lícules i càmeres fotogràfiques, ja que era la líder de la indústria fotogràfica.
Fundada el 1892, va inventar el rodet de paper substituint així les vetustes plaques de vidre de les càmeres fotogràfiques.
Kodak es va fer famosa amb el seu lema “tu prem el botó que nosaltres ens encarreguem de la resta”, i de fet el 1990 se’n va dir que era una de les 5 marques més valuoses del món.
Uns anys abans, el 1975, un enginyer de la companyia anomenat Steve Sasson, va inventar la primera càmera fotogràfica digital, i es diu que quan va presentar la seva novetat a la direcció de l’empresa, la resposta va ser una cosa així com “està bé però no ho diguis a ningú”.
Kodak no va invertir en la càmera digital en creure que si ho feia, canibalitzaria la seva principal activitat econòmica que era vendre pel·lícules, revelar els negatius i imprimir les imatges, negoci que era molt rendible en aquells moments.
No va veure el caràcter disruptiu de la fotografia digital, sinó que per contra la va considerar com la seva enemiga i quan per fi Kodak va entrar l’any 1992 al mercat de les càmeres digitals, ja era tard i va ser així com la companyia de referència a la indústria fotogràfica va anar perdent pistonada fins que va presentar l’any 2012 un expedient de fallida.
Kodak es dedica ara majoritàriament a fabricar i vendre impressores, càmeres, projectors portàtils, televisions, etc.
Però què va passar per arribar a aquest trist final?
Doncs que Kodak es va aferrar al que sabia fer, igual que havia fet tota la vida i a més no va veure que el futur no estava en la impressió de les fotografies, sinó en visualitzar-les a les pantalles, no va fer la revolució digital quan tocava i tampoc no es va diversificar, com Fujifilm, el seu gran rival.
Quan els clients van deixar d’imprimir les fotografies i van començar a compartir-les per internet, que va ser en aquell mateix moment que les càmeres es van fusionar amb els telèfons mòbils, Kodak no va reaccionar, no es va transformar digitalment usant la tecnologia digital per transformar els seus productes i serveis, l´experiència del client o el funcionament intern de lempresa.
I quan va voler adonar-se’n, ja era tard, massa tard.
Kodak és l’únic exemple de fracàs en no voler transformar-se digitalment? … doncs no, com veurem quan analitzem el cas Blockbuster/Netflix o la cadena de llibreries Borders/Amazon.
El dret de correcció.
El dret de correcció permet al pare castigar el fill menor amb la limitació de l’ús dels dispositius electrònics sense que això sigui constitutiu de delicte.
La SAP de Madrid de 7-2-2023, ponent Jacobo Vigil Levi confirma la sentència absolutòria dictada pel Jutjat d’instrucció.
El pare i la mare tenen dos fills en comú, i en algunes ocasions l’any passat, durant les estades dels fills amb el seu pare, aquest ha aixecat la veu als seus fills obligant-los a obeir, usant com a càstig la privació de l’ús de pantalles o l’anunci de l’anterior, havent proferit almenys en una ocasió el pare als seus fills que els faria fora de casa.
Al recurs de la mare davant l’AP de Madrid entén que s’ha infringit, per la seva manca d’aplicació, els preceptes que defineixen els delictes lleus de coaccions i amenaces (art. 172.3 i 171.7 del Codi Penal) que es consideren comesos a partir del relat de fets provats.
Al relat de fets es considera provat que l’acusat es va dirigir als fills menors d’edat: ” … aixecant la veu obligant-los a obeir, usant com a càstig la privació de l’ús de pantalles o l’anunci de l’anterior, havent proferit almenys en una ocasió el pare als seus fills que els faria fora de casa …”.
La mare Argumenta que aquesta conducta ha afectat psicològicament els fills menors i que ha d’integrar les infraccions referides, però l’AP de Madrid entén que la conducta descrita ha de situar-se en el context del dret/deure de correcció que s’atribueix als titulars de la pàtria potestat.
Des d’antic s’esmenta un dret de correcció dels pares envers els fills menors i es tracta d’una facultat (dret-deure) reconeguda per als progenitors (art. 154.1 del Codi Civil) per educar i correlativament els fills com a deure obeir (art. 155 Codi Civil).
En exercici d’aquesta potestat el Codi Civil reconeixia la facultat dels pares de: ” … corregir raonablement i moderadament els fills … “, paràgraf que no obstant va ser suprimit de la nostra legislació per la Llei 54/07 de 28 de desembre.
Resulta evident, però, que els pares mantenen un cert poder de correcció sobre els fills menors, correcció que realitzen mitjançant conductes que serien fàcilment tipificables (amenaces, coaccions, etc.) i que es consideren justificades en virtut del que podem estimar és una conducta socialment adequada quan no per l’eximent de compliment d’un deure (art. 20.7 del Codi Penal).
El Tribunal Suprem ha tractat la qüestió en diferents resolucions des de la sentència 654/19 de 8-2 (Pte. Berdugo i Gómez de la Torre) citada per les sentències 47/20 de 11-2 i 582/22 de 13-6 ( Pte Colom de l’Arc) i raona que:
“… En conclusió, cal considerar que el dret de correcció, després de la reforma de l’art. 154.2 in fine del Codi Civil, continua existint com a necessari per a la condició de la funció d’educar inherent a la pàtria potestat, contemplada a l’art. CE i com a contrapartida al deure d’obediència dels fills cap als seus pares, previst a l’art. suprimit el dret de correcció i sota la seva empara determinades actuacions dels pares tals com donar un lleu cachete o castigar els fills sense sortir un cap de setmana, aquests actes podrien integrar tipus penals com el maltractament o la detenció il·legal…”.
Tot i això argumenta que el contingut i l’abast d’aquest dret s’ha d’interpretar de conformitat amb la realitat social del nostre temps (art. 3.1 del Codi Civil) de manera que les facultats inherents a la pàtria potestat s’han dolcificat i modificat en la nostra realitat social.
Actualment entén el Tribunal Suprem en la mateixa sentència que:
“… En aquest sentit els comportaments violents que ocasionin lesions -enteses en el sentit jurídic-penal com aquelles que requereixen una primera assistència facultativa i que constitueixin delicte- no poden trobar empara en el dret de correcció. Pel que fa a la resta de conductes, hauran de ser analitzades segons les circumstàncies de cada cas i si resulta que no excedeixen els límits del dret de correcció, l’actuació no tindrà conseqüències penals ni civils…”.
En cas que ens ocupa, no es va produir un càstig físic, sinó únicament un càstig consistent en la limitació de l’ús de dispositius electrònics.
És cert que en l’ús de la facultat de correcció els progenitors no sempre empren els recursos que són des del punt de vista pedagògic més adequats, però aquest fet no ha de determinar que es recondueixin a l’àmbit de la sanció penal conductes que són altres comuns en l’exercici de la difícil tasca d’educar els fills i que, com és el cas, no comporten cap lesió de la seva integritat física.
La resolució: https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/758f5944c8f339aba0a8778d75e36f0d/20230509
La família digital participa al XII Congrés ISACA Barcelona
El dia 14-11-2023 Ramon Arnó va participat en una taula rodona titulada el triangle del bullying.
Aquest any el congrés es va dedicar a la governança, l’auditoria i la ciberseguretat: construint la ciberresiliència.
L´enllaç: https://inscriu.me/ca/xii-congres-isaca-barcelona
La família digital al grau en enginyeria informàtica de la Universitat de Lleida.
Des de l’any 2012 Ramon Arnó Torrades participa com a professor a l’assignatura aspectes legals, socials i professionals als alumnes de tercer del Grau en Enginyeria Informàtica de la Universitat de Lleida.
Parlem amb els alumnes dels aspectes penals de l’entorn digital, dels contractes, la venda mitjançant internet i la protecció de dades personals.
L’enllaç a la UDL: https://grauinformatica.udl.cat/ca/pla-formatiu/professorat/detall/index.html?enc=NDM3MDk2ODM=
Què fem amb les pantalles? L’impacte de la tecnologia i les xarxes socials en la salut mental infantojuvenil
La família digital ha participat com a ponent a aquesta formació organitzada per l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona https://www.sjdhospitalbarcelona.org/es i el departament de psiquiatria i medicina legal de la Universitat Autònoma de Barcelona https://www.uab.cat/ca/psiquiatria
S’ha fet el dia 18-4 a l’auditori de Sant Joan de Déu a Barcelona.
Hem parlat de les problemàtiques legals associades a l’ús de les TIC.
El programa: https://actoserveis.com/jornada-psiquiatria-psicologia-2024/es/