A cap mare o pare amb dos dits de seny li passaria pel cap ense­nyar als fills petits a anar per primer cop en bicicleta des de dalt de tot del port de la Boanigua, amb la bicicleta més cara del mercat i de bones a primeres dir als fills, amb la carretera glaçada i de nit: “Vinga nois, la vida és dura i aquesta experiència us farà forts, ja podeu baixar tot sols”, i que de resultes del descens, després de passar per l’hospital a reparar cames i braços trencats, els progenitors n’extreguin conclusions educatives i expliquin als fills precisament com no han d’anar en bicicleta i, sobretot, donin tota la culpa als menors, que ja haurien d’haver conegut tots els perills de circular en bicicleta, tot i que era la primera vegada que ho feien.

Sembla clar que qualsevol mare o pare com els que llegiu aquestes quatre ratlles hauríeu actuat d’una manera radicalment contrària, preparant la primera sortida en bicicleta amb els fills amb unes sessions teòriques sobre com funciona una bicicleta, els riscos més habituals i també les oportunitats d’anar en bicicleta.

Un altre dia i amb bicicletes de quatre rodes adaptades a la seva edat, farem la primera volta, tot caminant amb ells al costat, a poc a poc, per un lloc segur, advertint-los dels perills per així més endavant i –ara sí amb bicicletes de dues rodes– anar cor­rent a la seva vora o segurament amb una altra bicicleta farem la primera sortida tots junts.

Aquest pares –com a titulars que són de la pàtria potestat dels fills menors– són plenament conscients que no podran anar tota la vida corrent al costat dels fills prevenint-los de tots els perills –des de semàfors que muden de color fins a vianants descuidats que creuen sense mirar o cotxes que canvien de sentit sense intermitent–, ja que tret que aprofitem les activitats ciclístiques dels petits per entrenar-nos al seu costat per córrer ultramaratons, hi haurà algun moment que com hem fet nosaltres abans ells aniran sols en bicicleta.

Per tant, per preparar-los per a aquell moment, la nostra tasca educativa com a titulars que som de la pàtria potestat, més que comprar bicicletes segures i casc de bona qualitat –que també–, suposarà entrenar-los conjuntament amb l’escola i tota la comunitat educativa, perquè detectin per si mateixos –i no amb la mare i el pare al costat com un radar que no calla avisant dels perills– les situacions de risc que segur que es trobaran quan voltin sols amb bicicleta.

Progenitors i escola educarem els menors perquè sàpiguen que no poden baixar per un port de muntanya de nit sense llums, ni voltar amb una roda amb poc aire, o que si veuen un clot al mig del camí de la carretera estiguin atents per reaccionar i esquivar-lo a temps, ja que no ens passarà pel cap que els menors ho aprenguin tot sobre el fascinant món de la bicicleta a cops de casta­nyots, com en el primer exemple, a tall d’assaig i error, deixant rastre al seu cos.

Les mares i els pares no podem donar eines que posin els nostres fills en perill –com fem quan els comprem un mòbil d’última generació i el posem en mans d’un menor sense cap experiència–, ni hauríem de delegar les nostres responsabilitats educatives en l’escola o exclusivament en la tecnologia (control parental o antivirus, si portem l’exemple de la bicicleta als telèfons mòbils), de la mateixa manera que quan ells aprenen a anar en bicicleta, tampoc confiem cegament només en la tecnologia (frens, casc, etcètera).

Hem d’educar els fills a circular de manera autònoma, fet que vol dir entrenar-los prèviament en entorns controlats on no es puguin fer mal –l’escola, per exemple– per tal que quan arribi el perill el detectin ells sols, el puguin identificar –com algú que els demana una fotografia seva per internet– i que així puguin reaccionar de manera autònoma, ja que com passa anant en bicicleta les mares i els pares no sempre estarem al costat per advertir-los i ajudar-los quan naveguin sols per internet.

L’escola i la comunitat educativa són conjuntament amb els progenitors el lloc ideal on entrenar els menors digitals i segurament també algú de nosaltres, sobretot els progenitors que vam néixer en el món analògic.

El fet que els progenitors siguem els principals proveïdors de tecnologia dels nostres fills, fa que entregar-los una potentíssima màquina digital com és el primer mòbil no sigui en cap cas un acte insignificant o trivial sense més transcendència ni reflexió.

L’existència d’una seriosa i prèvia reflexió familiar o la seva absència, marcarà la diferència entre que el menor accedeixi per primera vegada al cofre del tresor -amb totes les coses bones del món- o per contra, a la caixa de pandora -que conté tots els mals-.

Arribat el moment podem distingir tres moments:

a.- La formació als menors en competències digitals. El primer moment és aquell en què els progenitors com a responsables de l’educació digital dels fills menors, els acompanyem en el seu procés d’alfabetització digital perquè facin un ús responsable i segur dels dispositius digitals, els ajudem a detectar els riscos i vetllem per impedir que es materialitzin.

És una funció inherent a la potestat parental que té una clara vocació d’ anticipació més que de resolució de conflictes i es basa en el diàleg i la corresponsabilitat familiar.

Aquesta estratègia dels progenitors significa atenció, supervisió, acompanyament i sobretot formar-los amb la finalitat que els menors adquireixin competències digitals -com digcomp 2.2-, la qual cosa suposa identificar els riscos, sortejar els possibles danys i aconseguir el màxim potencial de les oportunitats.

b.- El contracte digital parental. El pacte digital familiar és aquell conjunt de normes d’ús responsable i segur de l’entorn digital que a través d’ un contracte, estableix el marc de les obligacions tant dels progenitors com dels menors.

Aquests contractes permeten fixar de forma precisa les regles que han de respectar els menors i els pares evitant l’ambigüitat de les normes verbals, contracte que es va modificant segons l’edat i la maduresa dels fills, sent una oportunitat per explicar els riscos de l’entorn digital i per escoltar el menor.

Són clausules típiques la supervisió dels dispositius, les obligacions dels menors i dels progenitors, la llista dels dispositius, el seu ús i titularitat, els horaris i els llocs d’ús, els riscos, què passa si hi ha coses que no ens agraden o si ens fiquem en un embolic, el mal ús o les reparacions dels dispositius,  etc.

c.- El lliurament del mòbil. Com veiem l’entrega del dispositiu mòbil es fa al final del procés i no a l’inici, una vegada que el menor acredita que té les competències digitals suficients per usar-lo amb responsabilitat i coneixent els riscos i després que ha consensuat amb els seus progenitors el contracte digital parental.

Acabem amb la mateixa pregunta: el primer mòbil ¿el cofre del tresor o la caixa de pandora?.

La mediació parental és aquell conjunt d’estratègies tuïtives d’educació digital que apliquem els progenitors per a la gestió adequada dels riscos a què s’enfronten els nostres fills a l’entorn digital.

Per això és interessant conèixer si tots els estils de mediació són igual d’eficaços en aquesta funció protectora o bé hi ha alguna relació entre un determinat estil de mediació parental i el desenvolupament més gran d’habilitats digitals i amb això, amb la reducció dels riscos dels menors a l’entorn digital.

Per això farem servir dos exemples extrets de la literatura universal, el primer Tom Sawyer de Mark Twain i el segon la casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca.

Tom Sawyer és el resultat d’un model de mediació parental permissiu, basat en la llibertat de l’adolescent orfe que aprèn sense cap control i per si mateix a través de les nombroses aventures, mentre que Bernarda Alba n’és l’exemple oposat, la del progenitor que imposa un model de mediació parental basat en el control ferri i en l’aïllament dels fills, aplicant normes prohibitives la infracció de les quals es castiga de forma severa.

Els experts i qualsevol progenitor amb dos dits de front estarem d’acord que ni Tom Sawyer ni Bernarda Alba són els millors exemples a tenir en compte pel que fa als estils de mediació parental, el primer per negligent i el segon per autoritari i per això els especialistes es decanten pel model conegut com de mediació activa.

La mediació activa es caracteritza per potenciar la funció de guia dels progenitors cap als fills menors, basada en una relació afectiva en el seu acompanyament en l’aprenentatge de l’ús segur de la tecnologia a l’entorn digital, en l’escolta activa i en la comunicació oberta sobre la base del respecte mutu per crear així un hàbitat de confiança familiar on els menors i els grans puguin compartir i resoldre els seus dubtes de manera col·laborativa i positiva, en conclusió se centra en la implicació dels progenitors.

La mediació activa s’acompanya d’altres instruments com són la supervisió tecnològica de l’activitat dels menors a l’entorn digital i també a la seva educació perquè siguin competents digitalment.

Ara bé la mediació activa ha d’incloure de manera necessària un apartat dirigit a entrenar els menors perquè siguin capaços de detectar els riscos per ells mateixos, no només per preservar la seva seguretat i privadesa per evitar així que ells pateixin danys, sinó per impedir que alhora puguin causar-los a uns altres.

I és tanta la rellevància d’aquesta visió basada en els riscos, que el legislador ha recollit el guant i l’ha inclòs expressament a la Llei 1/1996, de 15 de gener, de Protecció Jurídica del Menor a l’article 5.1 -dret a la informació-.

Aquesta norma assenyala que cal prestar especial atenció a l’alfabetització digital i mediàtica dels menors de manera adaptada a cada etapa evolutiva, de manera que els permeti actuar en línia amb seguretat i responsabilitat per identificar situacions de risc derivades de la utilització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, així com donar-los les eines i estratègies per afrontar aquests riscos i protegir-se’n.

En conclusió, aquesta és una de les claus que han d’orientar la funció dels progenitors en la seva mediació activa dels fills menors i que és ajudar-los a identificar situacions de risc per ells mateixos ia més, ensenyar-los les estratègies perquè els riscos no es converteixin en danys, a més de promoure com a no la lectura de les millors obres.

Els orfes digitals i el llibre de la selva.

Rudyard Kipling fou un escriptor britànic que al 1894 va escriure un conte titulat el llibre de la selva on el seu protagonista, un nen de dos anys que es diu Mowgli i que és abandonat pels seus progenitors a la selva, és criat pels llops i gràcies als altres animals que se’n fan càrrec com l’os baloo i la pantera Bagheera aprèn la llei de la selva i pot sobreviure com si fos un animal més.

La història de Mowgli ens serveix per parlar dels orfes digitals i que són tots els menors que han nascut i viscut rodejats de tecnologia, però que alhora estan mancats d´una guia o un camí que els indiqui com han d´actuar de manera segura i responsable a internet ja que els seus progenitors, les mares i els pares, els hem donat accés total a dispositius com els telèfons mòbils però sense establir prohibicions concretes, controls tecnològics o pautes bàsiques de ciberseguretat.

Aquesta és la raó per la qual aquests menors, tot i tenir progenitors que cuiden de la seva salut, educació i alimentació es coneixen com a orfes digitals, concepte que segons el diccionari és aquella persona que ha quedat sense emparança, és a dir sense resguard o protecció i, per tant, sense les mínimes competències necessàries per al seu benestar personal i desenvolupament social, el que limita les oportunitats dels menors a participar de forma activa en la societat digital i els condemna a no tenir les mateixes oportunitats que la resta, en una paraula els fa més vulnerables.

La raó principal d’aquesta incongruència és que els progenitors, que som els principals proveïdors de tecnologia dels nostres fills, els hi entreguem sense massa reflexió tota mena de mòbils, tauletes i altres artefactes connectats a internet, però oblidant de proveir-los prèviament de les habilitats necessàries per a que els facin anar de manera segura i responsable, deficiència en la seva educació digital que contradiu el principi bàsic informador de qualsevol decisió on hi ha un menor involucrat i que és, actuar sempre en defensa del seu interès superior.

Els progenitors tenim ara una tasca educativa suplementària a les habituals i que és preparar als nostres fills per al món digital, el que vol dir proporcionar-los les competències digitals que necessiten per esdevenir ciutadans sans i responsables en l’entorn digital, funció educativa que ja podrem aprendre i practicar gràcies al que es coneix com a marc de competències digitals per la ciutadania -digcomp 2.2- creat per la Unió Europea el 2010.

La competència digital s’ha definit com l’ús segur, crític i responsable de les tecnologies digitals per a l’aprenentatge, en el treball i per la participació en la societat així com la interacció amb aquestes. Inclou la cerca i gestió d’informació i dades, la comunicació i la col·laboració, la creació de continguts digitals inclosa la programació, la seguretat, inclòs el benestar digital i les competències relacionades amb la ciberseguretat i la resolució de problemes.

Quedeu-vos amb el nom del marc de competències digitals digcomp 2.2 perquè en sentirem a parlar i molt, ja que ha vingut a donar resposta a aquesta deficiència en l’aprenentatge per part dels ciutadans de les necessàries competències digitals i també ens donarà als progenitors els coneixements, les habilitats i les actituds imprescindibles per l’aprenentatge d’estratègies i valors per fer un ús responsable, segur i adequat d’internet per nosaltres i per extensió també per als nostres fills menors.

L’Odissea narra les peripècies d’Odisseu en el viatge de tornada a Ítaca després de la guerra de Troia, aventures que el protagonista supera gràcies a una barreja d’enginy i prudència i amb ajuda de dues Deeses.

Al cant XII la deessa Circe avisa Odisseu del perill que suposen les sirenes que viuen al mar, ja que tenen el do d’atreure-hi els mariners amb la seva seductora música per després morir a les mans.

Aquest poema èpic ens serveix com a excusa per posar en relleu l’Odissea -que la RAE defineix com a successió de peripècies, en general desagradables, que li passen a algú-, que alguns progenitors pateixen a l’hora de gestionar l’ús dels dispositius digitals a l’entorn familiar, cosa que els obliga a dissenyar una estratègia de mediació parental per anar-la adaptant a la maduresa ia l’edat del menor.

Doncs bé les seductores sirenes serien avui l’entorn digital i tots els seus dispositius digitals que habiten i governen aquest enorme mar que és internet i que atrauen amb la seva veu celestial, qualsevol navegant despistat que sedueixen per portar-lo directament a la perdició i al contrari els navegants marins en la seva versió digital són Odisseu, el rei d’Ítaca que viatja cap a la seva estimada pàtria amb els seus companys mariners.

Així quan els protagonistes de l’Odissea són a prop de l’illa de les sirenes, Odiseu executa el pla de protecció dissenyat per Circe per evitar caure a les urpes d’elles i així ordena als mariners que es tapin les orelles amb cera per evitar escoltar les seves cants, mentre que el mateix Odisseu demana ser lligat al pal del vaixell per poder sentir els irresistibles càntics, amb l’ordre això sí que sota cap concepte el deslliguen per no caure a les seves terribles mans.

I és quan naveguen per davant de l’illa que Ulisses escolta els cantics de les sirenes, moment en què demana als seus companys que el deslliguin per sucumbir als seus fascinants encants, instrucció que desoeixen el que fet i fet porta als mariners i al propi Odisseu a sortir indemnes i que puguin continuar el viatge.

Aquest poema èpic del segle VIII aC ens pot donar algunes pistes sobre com afrontar els desafiaments de l’ús dels dispositius digitals a l’entorn familiar, tenint present que Odisseu va deambular 10 anys pel mar mediterrani passant per tot tipus de penalitats i patiments fins a tornar a Ítaca i així retrobar-se amb la seva dona Penélope i amb el seu fill Telèmac, cosa que va aconseguir gràcies a la seva estratègia i astúcia però sobretot a l’ajuda de Palas Atenea que és la deessa de la guerra però també de la saviesa i de la deessa Circe, una bruixa experta en pocions màgiques, figures mitològiques a les quals podem demanar consell com a progenitors per anar dissenyant la nostra pròpia estratègia de mediació parental, si és clar no tenim millor alternativa.

La mare d’un menor denuncia davant l’AEPD i la Guàrdia Civil que un altre menor, jugador d’un equip infantil de futbol, va prendre amb el seu mòbil una fotografia en la qual apareixen les imatges de quatre menors, tots ells també jugadors en el mateix equip de futbol, de perfil i nus.

El pare de l’autor de la foto diu que el seu fill va prendre una única fotografia amb la imatge dels 4 menors i aquesta va ser enviada, a través del perfil d’Instagram.

L’art. 7.2 de la LOPDGDD assenyala que el tractament de les dades dels menors de catorze anys, fundat en el consentiment, només serà lícit si consta el del titular de la pàtria potestat o tutela, amb l’ abast que determinin els titulars de la pàtria potestat o tutela i en aquest cas no consta que la captació de la imatge comptés amb el consentiment del reclamant, qui havia d’haver-lo prestat en tractar-se el seu fill d’un menor de catorze anys.

Sí que consta, per contra, l’afirmació de la mare del menor de 12 anys d’edat, la imatge de la qual va ser captada que, preguntat a aquest sobre el seu consentiment a ser fotografiat, va denegar que l’hagués prestat.

L’article 84 de la LOPDGDD -protecció dels menors a Internet- considera que els menors d’edat han de fer un ús equilibrat i responsable dels dispositius digitals i dels serveis de la societat de la informació per tal de garantir l’adequat desenvolupament de la seva personalitat i preservar la seva dignitat i els seus drets fonamentals.

L’AEPD conclou que ens trobem davant d’un marc jurídic que, amb caràcter general, preveu que tot tractament de dades personals requereix comptar amb una base legitimadora per ser considerat lícit i, d’altra banda, estableix mecanismes de garantia reforçada quan el tractament de dades personals es refereixi i/o afecti menors d’edat.

Es considera que la part denunciada, amb la captació de la imatge en la qual s’ identifica el fill del reclamant, de 12 anys sense el consentiment dels seus progenitors, i la seva posterior distribució a través del seu perfil d’ Instagram, ha realitzat un tractament de dades personals, del qual és responsable i per al qual no compta amb base de legitimació.

L’ expedient finalitza amb un adpercebiment i per això sense sanció econòmica.

L’ enllaç: https://www.aepd.es/documento/pa-00018-2024.pdf

La SAP de Lleó de 20-9-2023, ponent D. Álvaro Miguel de Aza Barazón ha condemnat un menor com a autor d’un delicte contra la integritat moral a 6 mesos de llibertat vigilada, prohibició d’acostament a 200 metres, prohibició de comunicació durant 6 mesos i el pagament de 600 euros de forma conjunta amb els seus progenitors.

En referència als fets, durant part del curs 2021-2022 a l’Institut la víctima va venir patint insults com “mongol”, “gilipollas”, burles, patades, tirant-li objectes o sucs a sobre, fets que succeïen tant a classe com a l’esbarjo i en una ocasió un company li va fer una foto, va elaborar un “Gif” i el va difondre al grup,  tots de la victima.

En alguns d’aquests fets sobretot a les burles i insults va intervenir Isidoro qui en una ocasió va trencar en trossos una goma i se la va ficar a Rodolfo per sota de la samarreta.

El mes d’octubre la víctima havia tingut un incident en un parc amb un altre company causant-li lesions per les quals es va seguir també procés en aquesta jurisdicció.

Com a conseqüència d’aquest cúmul de circumstàncies la victima va estar en tractament mèdic i va acudir a teràpia psicològica.

Amb caràcter general i de manera prèvia hem d’assenyalar que no existeix un tipus concret d’assetjament escolar o bullying recollit en el Codi Penal i, la via per enjudiciar aquests assumptes és utilitzar el tipus de tracte degradant de l’article 173. 1 sempre que l’agressió o el comportament consisteixi en un assetjament continuat i amb menyscabament de la moral del menor.

La conducta pot, a més, donar lloc a un concurs amb altres delictes com lesions, amenaces, coaccions, calúmnies, agressions i abusos sexuals i fins i tot inducció al suïcidi i homicidi.

L’assetjament escolar és una forma de maltractament físic, verbal o psicològic que es produeix entre escolars de forma reiterada i al llarg del temps.

Per tant, l’ assetjament es caracteritza per una continuïtat en el temps podent consistir els actes concrets que l’integren tant en agressions físiques com amenaces, vexacions, coaccions, insults etc.

En definitiva, es precisa per a una conducta continuada de fustigació que té per objecte perseguir, amedrentar, intimidar o atemorir la víctima.

Com a característiques d’aquest assetjament escolar ens trobem amb la necessitat que hi hagi un desequilibri de poder entre els alumnes (sigui una superioritat física, psicològica o verbal), una intencionalitat que consisteixi a amenaçar o atemorir un alumne davant un altre i una reiteració d’aquestes conductes, que es repeteixen en el temps i genera en la víctima l’expectativa de ser blanc de futurs atacs.

A més, l’assetjament pot ser, a banda del que podríem denominar “assetjament actiu” també hi cap un “assetjament passiu” bé en la modalitat d’exclusió social no deixant-li participar dins del grup o ignorant-lo, o una combinació de totes dues i també pot practicar-se individualment o en grup.

També es pot cometre a través de mitjans digitals o xarxes socials com el cyberbullying, el sexting o staking.

La resposta legal a l’assetjament escolar pot ser variada, en atenció a la seva rellevància:

a.- En primer lloc, en l’ àmbit acadèmic, ens trobaríem amb la capacitat disciplinària del centre d’ estudi, estant tipificada com a falta molt greu l’ assetjament físic i moral entre companys, havent-se adoptat per part de certes comunitats autònomes un protocol d’assetjament escolar que estableix les mesures específiques per actuar de manera més àgil i protegir més eficaçment la víctima.

b.- En segon lloc, ja en l’ àmbit judicial, per als casos més greus, poden donar lloc a l’exercici d’accions en la jurisdicció civil, contenciosa administrativa o penal.

Dins de la Jurisdicció Penal, les conductes poden incardinar-se en un o diversos delictes de lesions, amenaces, coaccions, injúries, calúmnies, agressions sexuals, inducció al suïcidi, homicidi o, com és el cas que ens ocupa, en el delicte d’art 173.1 que castiga qui infringeixi un tracte degradant menyscabant greument la seva integritat moral.

Depenent de l’edat de l’assetjador, se li imposaran penes, si és major de 18 anys o si és major de 14 i menor de 18 anys, se li aplicarà les mesures que preveu la llei penal del menor.

En el nostre, cas el menor denunciat al temps dels fets era major de 14 anys i estava en la mateixa classe que la victima, encara que era major que ell al ser repetidor.

També, en aquest àmbit hem de portar a col·lació la Instrucció 1/05 de la fiscalia general de l’estat sobre el tractament de l’assetjament escolar des del sistema de justícia juvenil.

Aquesta instrucció després d’ assenyalar que el concepte d’assetjament escolar és metajurídic, podent tenir diverses significacions juridicopenals des de la mera falta, avui delicte lleu, a la comissió d’un delicte greu, assenyala que haurà d’estar-se a cada supòsit partint que conceptualment l’assetjament escolar requereix d’ una certa continuïtat o reiteració havent-se de distingir aquestes conductes d’ incidents aïllats.

En aquesta instrucció i pel que fa al delicte contra la integritat moral que és pel que resulta condemnat el recurrent s’assenyala que el tipus bàsic d’aquesta conducta exigeix d’una banda la concurrència d’un element medial que seria infringir una persona a un tracte degradant i un resultat que se’n derivi un menyscabament greu de la seva integritat moral, considerant que es tracta d’un tipus residual,  aplicable quan no pugui subsumir-se en altres figures més específiques del codi penal que recull aquelles conductes que consisteixin a sotmetre a la victima de forma intencionada a una situació degradant d’ humiliació i indignitat per a la persona.

Es considera a efectes de tipicitat que el tracte degradant exigeix, d’una banda, una certa permanència o repetició, és a dir certa continuïtat i, d’ altra banda, que aquests actes siguin eficaços per induir sentiments d’ angoixa i d’humiliació al subjecte passiu del delicte.

Per tant, es tracta de conductes que individualment no són qualificable com a greus, però, en ser reiterades, acaben menyscabant greument la integritat moral de la víctima.

Pel que fa al segon dels requisits, el resultat, el menyscabament greu a la integritat moral, suposa que nota de gravetat és necessària per a la comissió del delicte, sense que es precisi que s’ arribi a la producció d’ una lesió física o psíquica.

La resolució:

https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/bd03916f2e33e7cfa0a8778d75e36f0d/20231219

El Senat dels EUA ha aprovat el dia 30 de juliol de 2024, amb una votació de 91 a 3, el projecte de llei per a protegir els menors de l’entorn digital.
Aquesta proposta va començar la seva tramitació l’any 2022 gràcies a l’impuls dels senadors estatunidencs Richard Blumenthal (demòcrata) i Marsha Blackburn (republicana).
La crisi de salut mental i els trastorns alimentaris de molts joves dels EUA però sobretot l’incident de Meta, això és la denúncia de Frances Haugen que com a treballadora de Facebook va filtrar informes interns que posaven en relleu que els dirigents d’Instagram i Facebook eren conscients de l’impacte en la salut mental de totes dues plataformes en els seus usuaris, estan darrere d’aquesta interessant i necessària iniciativa.
Entre els seus promotors estan grups de pares i organitzacions de defensa dels interessos dels menors, encara que també hi ha col·lectius en contra amb el conegut argument que la llei limitarà l’accés dels menors a la informacions en línia o que és una amenaça a la privacitat d’aquests.
El projecte de llei assenyala que serà aplicable als menors de 17 anys i té una clara voluntat de protecció de l’interès superior del menor en l’entorn digital, perquè se centra en concedir un conjunt d’eines als menors i als pares quan aquells són usuaris de plataformes digitals, xarxes socials, videojocs, etc.
Així des de configuracions de privacitat més estrictes a la possibilitat de deshabilitar opcions especialment addictives, la creació de canals específics en les plataformes per a denunciar continguts nocius, límits al scrow infinit, l’increment de les obligacions de transparència o que els adults no puguin posar-se en contacte amb els menors, són algunes de les diverses mesures que afectaran sens dubte, al propi disseny i a la seguretat de les plataformes i que posen el focus a incrementar la responsabilitat de les plataformes quan tracten dades de menors d’edat.
Sens dubte la part més polèmica del projecte de llei serà aquella que pretén imputar a les plataformes els danys que aquestes causin a la salut, seguretat o privacitat dels menors per l’ús de les plataformes.
Finalment no volem deixar passar l’ocasió per a dir que aquesta seria una magnífica ocasió perquè els EUA ratifiqués per fi la Convenció sobre els Drets del Nen de 1989 -en vigor des de 1990-, ja que és l’únic país del món que encara no l’ha fet, en aquest enllaç el seu text complet: https://www.unicef.es/sites/unicef.es/files/comunicacion/convencionsobrelosderechosdelnino_0.pdf

Les barbes del veí, els llops i les ovelles i la llei de protecció dels menors en l’entorn digital.

El refranyer espanyol compta amb un refrany que resa “ … quan les barbes del teu veí vegis pelar, posa les teves a remullar …”.

Aquest aforisme ens adverteix que hem d’estar pendents del que ocorre al nostre voltant, per a preparar-nos prenent les precaucions necessàries per si allò mateix pot succeir-nos també a nosaltres en el futur.

Doncs bé tot això ve al cas de l’Avantprojecte de Llei orgànica per a la protecció de les persones menors d’edat en els entorns digitals la tramitació parlamentària del qual començarà aquest mes de setembre, per si aquesta norma pogués ensopegar amb una part de la poderosa indústria tecnològica de manera similar amb el que ja està succeint als EUA.

Així alguns estats dels EUA com Utah, Tennessee, Ohio, Louisiana i Texas que han aprovat lleis amb mesures similars a les previstes en l’avantprojecte Español, estan veient com aquestes normes estan sent impugnades per la poderosa indústria tecnològica representada per NetChoice, entre els associats de la qual hi ha noms tan il·lustres com Meta, Facebook, Instagram, Twitter, Google i Amazon.

Aquestes lleis de protecció del menor aprovades per alguns estats dels EUA volen obligar les xarxes socials a incloure mecanismes de verificació de l’edat de tots els usuaris abans d’obrir els seus comptes, a obtenir el consentiment dels progenitors prèviament si els seus fills menors volen obrir un perfil en una xarxa social o en alguns casos, volen imposar restriccions d’ús de les xarxes socials en uns horaris determinats, entre altres mesures de protecció als menors d’edat i a la seva salut, seguretat i privacitat per evitar també l’accés a continguts nocius o perjudicials.

Les demandes presentades per NetChoice, que representen a potentades empreses tecnològiques però no als seus potencials clients menors d’edat, ja que per a això el dret romà ja va inventar fa 2.700 anys la institució de la pàtria potestat i va cedir la seva gestió als progenitors fins als 18 anys dels menors, busquen bloquejar costi el que costi l’entrada en vigor d’aquestes normes, que han estat aprovades des d’una clara visió tuïtiva de l’interès superior dels menors en l’entorn digital i com una de les moltes respostes posades en marxa per a intentar atallar la pandèmia de salut mental que assota als menors als països del primer món.

Els arguments de NetChoice són que aquestes lleis són inconstitucionals en ser contràries a la primera esmena de la Constitució dels EUA, perquè la seva aprovació pot impedir el lliure intercanvi d’idees amb els menors ja que limitarien la lliure distribució d’informació i l’accés a la mateixa per part d’aquests, argumentació de la indústria tecnològica que recorda vagament a un altre aforisme del refranyer espanyol que adverteix de “ … posar al llop a cuidar les ovelles …”.

Qualsevol acte violent amb independència de la seva gravetat i encara que no arribi a causar lesió, dut a terme amb el pretext d’un presumpte acte de correcció cap a un menor d’edat i en el marc de l’exercici de la pàtria potestat, ha d’incardinar-se en el dret penal i prova d’això són que diverses resolucions judicials que així ho han apreciat.
Així una bufetada en la cara (SAP de València de 2-12-2022 i AAP de Múrcia de 29-9-2020), un assot a la natja (STS 13-6-2022 i SAP de Lleó de 16-11-2021), una palmada al cul (SAP Madrid de 25-1-2022), o bé agarrar per l’orella (AAP de Lleó de 18-9-2020) són exemples de casos reals de condemnes penals on les víctimes eren menors d’edat i els autors els seus progenitors, que van intentar justificar la seva conducta sota una errònia concepció de l’exercici de dret de correcció.
Històricament la pàtria potestat incloïa en el seu contingut la facultat de càstig i de correcció cap als fills, però el càstig va ser eliminat de la redacció de l’art. 155 del Codi Civil amb la Llei 11/1981, encara que es va mantenir en l’art. 154 del CC la facultat de correcció de manera moderada i raonable.
És l’any 2007 quan la Llei 54/2007 va eliminar de l’article 154.2 del CC també va fer-ho amb la facultat de correcció dels progenitors respecte als menors en el marc de la pàtria potestat, però malgrat la seva desaparició la veritat és que continua existint i com han assenyalat els tribunals la seva existència no depèn del reconeixement legal exprés sinó del seu caràcter de dret autònom.
En la història de la pàtria potestat s’observa un procés progressiu de debilitació de l’autoritat paternal, que ara es contempla com una funció dels pares en benefici dels fills, per la qual cosa els seus actes han d’estar encaminats a l’interès del menor.
La facultat que als progenitors assisteix per a poder corregir als seus fills menors queda integrada dins del conjunt de drets i obligacions que sorgeixen de la pàtria potestat, i per això només pot concebre’s orientada al benefici dels fills i encaminada a aconseguir la seva formació integral.
El dret de correcció està supeditat a la proporcionalitat, raonabilitat i moderació pel que ha de descartar-se que aquest dret a corregir als fills impliqui que pugui colpejar-se’ls i aplicar-los càstigs físics, per la qual cosa té com a límit infranquejable la seva integritat física.
Per tant el dret de correcció existeix en l’actualitat però ha d’anar sempre dirigit i orientat a l’interès del menor ja que correcció ha de ser sinònim d’educació, sense que els comportaments violents dels progenitors puguin emparar-se, en cap cas, en el dret de correcció.