ondemnada una fotògrafa al pagament de 2.500 euros d’indemnització per danys morals per utilitzar les fotos d’un menor, preses amb motiu de la seva primera comunió, amb finalitats publicitàries com són penjar-les a Internet sense consentiment dels pares.

Ara que estem en l’època de les comunions, és interessant comentar una sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona (Secció 19a), núm. 358/2012 de 12 setembre de 2012, Ponent D. Ramon Foncillas Sopena certament interessant per l’assumpte que resol.

La resolució posa fi a la demanda presentada pel pare i la mare d’un menor que va fer la primera comunió, i explica que els progenitors van encarregar el reportatge fotogràfic de l’esdeveniment a una fotògrafa que posteriorment, sense comptar amb l’autorització dels pares, va publicitar la citades instantànies amb fins comercials, exhibint les imatges del menor en un pòster així com altres fotos de diversos grandària en l’aparador del seu establiment, penjant més fotos a la seva pàgina web i al seu bloc i incloent una fotografia del menor en uns fullets publicitaris que va repartir pel barri.

La sentència de primera instància.

La decisió de la sentència del Jutjat de primera instància estima parcialment la demanda interposada pels pares del menor (que actuen com els seus representants legals) contra la fotògrafa en els següents termes:

1. – Declara l’existència d’una intromissió il·legítima en el dret a la pròpia imatge del menor.

2. – Condemna la fotògrafa a l’efectiu cessament de la reproducció de la imatge del menor per qualsevol mitjà, ia la retirada de quants fullets i altres objectes, hauria imprès amb la imatge d’aquest.

3. – Condemna la fotògrafa a abonar a la part actora la quantitat de deu mil euros (10.000 €), més els interessos previstos en l’art. 576 de la LEC.

La fotògrafa recorre la sentència.

Els fets objecte del procés.

Els actors, pare i mare d’un menor que va fer la primera comunió, van encarregar el reportatge fotogràfic de l’esdeveniment a la demandada, la qual, sense comptar amb la corresponent autorització publicità amb fins comercials imatges del menor:

a. – exhibint un pòster i altres fotos de diversa grandària a l’aparador del seu establiment,

b. – penjant fotos a la seva pàgina web i al seu bloc,

c. – incloent una fotografia del menor en uns fullets publicitaris que va repartir pel barri.

Els fets no han estat discutits per la demandada, que, per contra, va venir a reconèixer-los en la carta que va remetre als pares davant el requeriment d’aquests.

Els fets constitueixen una vulneració del dret a la pròpia imatge del menor de la Llei 1/1982, de 5 de maig.

La sentència declara que sense cap dubte, l’acció de la demandada ha de ser qualificada com una vulneració del dret a la pròpia imatge del fill dels demandants ja que, amb independència del grau, intensitat o durada de la difusió i de la bona fe amb que hagi actuat aquella, va existir el fet mateix de la difusió pública no autoritzada amb finalitat comercial.

La demandada segueix sense negar els fets i sense discutir la realitat de la intromissió i només considera sotmès a controvèrsia la concurrència dels suposats danys morals que hagi patit el menor quant a la valoració que ha fet la sentència, que s’ha concretat en la suma de deu mil euros.

Aquesta part considera totalment desproporcionada no ja la superior quantitat de trenta mil euros que van sol·licitar els demandants sinó també la concedida en la sentència, tenint en compte l’absència de producció de dany moral i de perjudici i ve a sol·licitar la desestimació de la pretensió exercitada.

Per la seva banda, els actors impugnen la sentència i sol·liciten l’íntegra estimació de la demanda, amb la concessió de la quantitat en ella sol·licitada.

La quantificació dels danys morals.

El problema rau en la quantificació de la indemnització, de zero que demana la demandada fins a 30.000 euros en què segueixen insistint els demandants, passant pels punts de referència dels 10.000 que ha concedit la sentència i els 5.000 que va sol · licitar el Ministeri Fiscal en el tràmit de conclusions.

L’art. 9.3 de la L.O. 1/1982 estableix que es valorarà atenent les circumstàncies del cas i a la gravetat de la lesió efectivament produïda, per la qual cosa es tindrà en compte, si s’escau, la difusió o audiència del mitjà a través del qual s’hagi produït la intromissió, havent de valorar també el benefici que hagi obtingut el causant de la lesió com a conseqüència de la mateixa.

En el cas present, i deixant a banda la difusió via internet per la pàgina web o per al blog, tot sembla molt limitat i modest, com posa de manifest la sentència.

Aquests són els criteris de l’AP per a fixar la indemnització en 2.500 euros:

1. – No s’ha aportat pels actors (els pares) cap prova rellevant per quantificar el dany.

2. – No es coneix el temps que va durar l’exposició.

3. – Es tracta d’un succés esdevingut en un àmbit espacial molt reduït, pràcticament de barri, en què la difusió es feia per a la gent del mateix que passaven per davant de l’establiment de fotografia o que freqüentava altres de diferent ram i accedia a els fullets que s’havien deixat.

4. – El comportament de la demandada cal situar descomptat fora de l’àmbit de la malícia i enquadrar-lo en el de la lleugeresa o inconsciència, com a propi d’una tradició que es considerava innòcua.

5. – El benefici econòmic reportat per la difusió es desconeix i cal reduir l’efecte reclam de la gent del barri o de les proximitats, tot dins dels termes limitats a què s’està fent referència.

6. – La reacció de la demandada va ser d’acord amb el caràcter que, segons s’ha dit, cal atribuir al seu comportament, havent retirat tota difusió així que va ser recorreguda pels demandants.

7. – No consta que el menor hagi patit cap concreta alteració o pertorbació anímica, com tampoc la família.

8. – L’accés que pogués tenir qualsevol persona a través a d’Internet és l’únic que realment constitueix objecte d’una hipotètica preocupació, més teòrica i potencial que certa, concreta, acreditada i real i l’únic que en puritat podria justificar una indemnització de alguna consistència.

L’apreciació de les circumstàncies i la seva traducció en un concret import indemnitzatori apareix com una cosa summament aleatori, que depèn del parer i arbitri de qui ha d’efectuar la tasca de valoració de les circumstàncies concurrents.

El nostre criteri és més restringit, menys generós que el del Jutjador de primera instància i considerem que les que concorren en el cas d’actuacions no permeten sinó avaluar un perjudici molt escàs i limitat, que valorem en la suma de 2.500 euros, quantitat aquesta suficient per compensar el racionalment patit pels demandants