De l’ABS a la DSA
Un dels aspectes més importants del Reglament de Serveis Digitals (DSA) és que la responsabilitat de les plataformes ja no és igual per a tothom. Això vol dir que si les competències digitals dels usuaris menors són lògicament més baixes, el deure de diligència i protecció de les plataformes lògicament ha de ser més elevat.
Per entendre-ho de manera gràfica, podem posar com a exemple com ha evolucionat el món dels cotxes. Fa quaranta anys, qualsevol conductor havia de tenir nocions de mecànica bàsica com canviar una roda, netejar una bugia o vigilar el nivell de l’oli. Si el cotxe patia una avaria la responsabilitat de sortir-se’n requeria certa perícia per part de qui conduïa, de manera que qui sabia més de mecànica estava més protegit davant dels imprevistos de la carretera. Conduir de nit per una zona despoblada sense mòbil ni GPS deixava la seguretat en mans de la pròpia perícia mecànica del conductor.
Avui dia, en canvi, ningú espera que un conductor sigui un expert mecànic per posar-se al volant. Els cotxes moderns incorporen estàndards de seguretat passiva i activa obligatoris de sèrie com l’ABS (sistema antibloqueig de frens) i els sistemes de frenada d’emergència que són dispositius dissenyats per evitar accidents i mantenir el control en situacions crítiques. I la raó que explica per què els cotxes moderns tenen tantes mesures de seguretat és bàsicament legal, ja que els fabricants de cotxes tenen la responsabilitat legal de dissenyar els vehicles amb mesures que protegeixin els ocupants per defecte, sense delegar tota la seguretat en l’habilitat del conductor.
I què té a veure això amb l’entorn digital i els infants?, doncs que durant massa temps, amb l´ús de tecnologia digital s’ha fet justament el contrari: s’ha permès conduir els menors per una autopista digital plena de perills i se’ls ha exigit ser experts mecànics i un criteri de ferro per no patir accidents. Ara per fi la normativa europea canviar aquest paradigma: igual que els fabricants de cotxes han d’assegurar el vehicle des del disseny, les plataformes tecnològiques han de posar les mesures de protecció de sèrie, especialment per a aquells usuaris amb menys maduresa com els infants.
Aquest canvi d’enfocament es tradueix en més garanties o mesures de seguretat per als menors. La protecció a mida segons l’etapa madurativa vol dir que una xarxa social o una plataforma d’entreteniment, no pot tractar de la mateixa manera un adolescent de setze anys que un nen o nena de deu anys que tot just comença a explorar el món en línia. Les mesures de seguretat, per tant, s’han d’adaptar a la realitat evolutiva de cada franja d’edat. Per tant, com menys format digitalment està l’infant, més grans són les obligacions legals de protecció el que obliga a blindar l’entorn digital per defecte: desactivar funcions addictives (com la reproducció automàtica o el scroll infinit), eliminar dissenys enganyosos (dark patterns) i evitar paranys de consum o pèrdues de privadesa. I també el final de la perillosa fal·làcia del nadiu digital o dit d’una altra manera el «ja s’espavilaran». La normativa europea tomba el mite que els nens neixen amb un mòbil sota el braç i saben navegar per instint. Saber lliscar una pantalla no equival a tenir criteri per defensar-se. La responsabilitat principal recau, per fi, a sobre qui dissenya l’eina i no damunt de la família i els seus descendents.
