A cap mare o pare amb dos dits de seny li passaria pel cap ense­nyar als fills petits a anar per primer cop en bicicleta des de dalt de tot del port de la Boanigua, amb la bicicleta més cara del mercat i de bones a primeres dir als fills, amb la carretera glaçada i de nit: “Vinga nois, la vida és dura i aquesta experiència us farà forts, ja podeu baixar tot sols”, i que de resultes del descens, després de passar per l’hospital a reparar cames i braços trencats, els progenitors n’extreguin conclusions educatives i expliquin als fills precisament com no han d’anar en bicicleta i, sobretot, donin tota la culpa als menors, que ja haurien d’haver conegut tots els perills de circular en bicicleta, tot i que era la primera vegada que ho feien.

Sembla clar que qualsevol mare o pare com els que llegiu aquestes quatre ratlles hauríeu actuat d’una manera radicalment contrària, preparant la primera sortida en bicicleta amb els fills amb unes sessions teòriques sobre com funciona una bicicleta, els riscos més habituals i també les oportunitats d’anar en bicicleta.

Un altre dia i amb bicicletes de quatre rodes adaptades a la seva edat, farem la primera volta, tot caminant amb ells al costat, a poc a poc, per un lloc segur, advertint-los dels perills per així més endavant i –ara sí amb bicicletes de dues rodes– anar cor­rent a la seva vora o segurament amb una altra bicicleta farem la primera sortida tots junts.

Aquest pares –com a titulars que són de la pàtria potestat dels fills menors– són plenament conscients que no podran anar tota la vida corrent al costat dels fills prevenint-los de tots els perills –des de semàfors que muden de color fins a vianants descuidats que creuen sense mirar o cotxes que canvien de sentit sense intermitent–, ja que tret que aprofitem les activitats ciclístiques dels petits per entrenar-nos al seu costat per córrer ultramaratons, hi haurà algun moment que com hem fet nosaltres abans ells aniran sols en bicicleta.

Per tant, per preparar-los per a aquell moment, la nostra tasca educativa com a titulars que som de la pàtria potestat, més que comprar bicicletes segures i casc de bona qualitat –que també–, suposarà entrenar-los conjuntament amb l’escola i tota la comunitat educativa, perquè detectin per si mateixos –i no amb la mare i el pare al costat com un radar que no calla avisant dels perills– les situacions de risc que segur que es trobaran quan voltin sols amb bicicleta.

Progenitors i escola educarem els menors perquè sàpiguen que no poden baixar per un port de muntanya de nit sense llums, ni voltar amb una roda amb poc aire, o que si veuen un clot al mig del camí de la carretera estiguin atents per reaccionar i esquivar-lo a temps, ja que no ens passarà pel cap que els menors ho aprenguin tot sobre el fascinant món de la bicicleta a cops de casta­nyots, com en el primer exemple, a tall d’assaig i error, deixant rastre al seu cos.

Les mares i els pares no podem donar eines que posin els nostres fills en perill –com fem quan els comprem un mòbil d’última generació i el posem en mans d’un menor sense cap experiència–, ni hauríem de delegar les nostres responsabilitats educatives en l’escola o exclusivament en la tecnologia (control parental o antivirus, si portem l’exemple de la bicicleta als telèfons mòbils), de la mateixa manera que quan ells aprenen a anar en bicicleta, tampoc confiem cegament només en la tecnologia (frens, casc, etcètera).

Hem d’educar els fills a circular de manera autònoma, fet que vol dir entrenar-los prèviament en entorns controlats on no es puguin fer mal –l’escola, per exemple– per tal que quan arribi el perill el detectin ells sols, el puguin identificar –com algú que els demana una fotografia seva per internet– i que així puguin reaccionar de manera autònoma, ja que com passa anant en bicicleta les mares i els pares no sempre estarem al costat per advertir-los i ajudar-los quan naveguin sols per internet.

L’escola i la comunitat educativa són conjuntament amb els progenitors el lloc ideal on entrenar els menors digitals i segurament també algú de nosaltres, sobretot els progenitors que vam néixer en el món analògic.

El fet que els progenitors siguem els principals proveïdors de tecnologia dels nostres fills, fa que entregar-los una potentíssima màquina digital com és el primer mòbil no sigui en cap cas un acte insignificant o trivial sense més transcendència ni reflexió.

L’existència d’una seriosa i prèvia reflexió familiar o la seva absència, marcarà la diferència entre que el menor accedeixi per primera vegada al cofre del tresor -amb totes les coses bones del món- o per contra, a la caixa de pandora -que conté tots els mals-.

Arribat el moment podem distingir tres moments:

a.- La formació als menors en competències digitals. El primer moment és aquell en què els progenitors com a responsables de l’educació digital dels fills menors, els acompanyem en el seu procés d’alfabetització digital perquè facin un ús responsable i segur dels dispositius digitals, els ajudem a detectar els riscos i vetllem per impedir que es materialitzin.

És una funció inherent a la potestat parental que té una clara vocació d’ anticipació més que de resolució de conflictes i es basa en el diàleg i la corresponsabilitat familiar.

Aquesta estratègia dels progenitors significa atenció, supervisió, acompanyament i sobretot formar-los amb la finalitat que els menors adquireixin competències digitals -com digcomp 2.2-, la qual cosa suposa identificar els riscos, sortejar els possibles danys i aconseguir el màxim potencial de les oportunitats.

b.- El contracte digital parental. El pacte digital familiar és aquell conjunt de normes d’ús responsable i segur de l’entorn digital que a través d’ un contracte, estableix el marc de les obligacions tant dels progenitors com dels menors.

Aquests contractes permeten fixar de forma precisa les regles que han de respectar els menors i els pares evitant l’ambigüitat de les normes verbals, contracte que es va modificant segons l’edat i la maduresa dels fills, sent una oportunitat per explicar els riscos de l’entorn digital i per escoltar el menor.

Són clausules típiques la supervisió dels dispositius, les obligacions dels menors i dels progenitors, la llista dels dispositius, el seu ús i titularitat, els horaris i els llocs d’ús, els riscos, què passa si hi ha coses que no ens agraden o si ens fiquem en un embolic, el mal ús o les reparacions dels dispositius,  etc.

c.- El lliurament del mòbil. Com veiem l’entrega del dispositiu mòbil es fa al final del procés i no a l’inici, una vegada que el menor acredita que té les competències digitals suficients per usar-lo amb responsabilitat i coneixent els riscos i després que ha consensuat amb els seus progenitors el contracte digital parental.

Acabem amb la mateixa pregunta: el primer mòbil ¿el cofre del tresor o la caixa de pandora?.

La mediació parental és aquell conjunt d’estratègies tuïtives d’educació digital que apliquem els progenitors per a la gestió adequada dels riscos a què s’enfronten els nostres fills a l’entorn digital.

Per això és interessant conèixer si tots els estils de mediació són igual d’eficaços en aquesta funció protectora o bé hi ha alguna relació entre un determinat estil de mediació parental i el desenvolupament més gran d’habilitats digitals i amb això, amb la reducció dels riscos dels menors a l’entorn digital.

Per això farem servir dos exemples extrets de la literatura universal, el primer Tom Sawyer de Mark Twain i el segon la casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca.

Tom Sawyer és el resultat d’un model de mediació parental permissiu, basat en la llibertat de l’adolescent orfe que aprèn sense cap control i per si mateix a través de les nombroses aventures, mentre que Bernarda Alba n’és l’exemple oposat, la del progenitor que imposa un model de mediació parental basat en el control ferri i en l’aïllament dels fills, aplicant normes prohibitives la infracció de les quals es castiga de forma severa.

Els experts i qualsevol progenitor amb dos dits de front estarem d’acord que ni Tom Sawyer ni Bernarda Alba són els millors exemples a tenir en compte pel que fa als estils de mediació parental, el primer per negligent i el segon per autoritari i per això els especialistes es decanten pel model conegut com de mediació activa.

La mediació activa es caracteritza per potenciar la funció de guia dels progenitors cap als fills menors, basada en una relació afectiva en el seu acompanyament en l’aprenentatge de l’ús segur de la tecnologia a l’entorn digital, en l’escolta activa i en la comunicació oberta sobre la base del respecte mutu per crear així un hàbitat de confiança familiar on els menors i els grans puguin compartir i resoldre els seus dubtes de manera col·laborativa i positiva, en conclusió se centra en la implicació dels progenitors.

La mediació activa s’acompanya d’altres instruments com són la supervisió tecnològica de l’activitat dels menors a l’entorn digital i també a la seva educació perquè siguin competents digitalment.

Ara bé la mediació activa ha d’incloure de manera necessària un apartat dirigit a entrenar els menors perquè siguin capaços de detectar els riscos per ells mateixos, no només per preservar la seva seguretat i privadesa per evitar així que ells pateixin danys, sinó per impedir que alhora puguin causar-los a uns altres.

I és tanta la rellevància d’aquesta visió basada en els riscos, que el legislador ha recollit el guant i l’ha inclòs expressament a la Llei 1/1996, de 15 de gener, de Protecció Jurídica del Menor a l’article 5.1 -dret a la informació-.

Aquesta norma assenyala que cal prestar especial atenció a l’alfabetització digital i mediàtica dels menors de manera adaptada a cada etapa evolutiva, de manera que els permeti actuar en línia amb seguretat i responsabilitat per identificar situacions de risc derivades de la utilització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, així com donar-los les eines i estratègies per afrontar aquests riscos i protegir-se’n.

En conclusió, aquesta és una de les claus que han d’orientar la funció dels progenitors en la seva mediació activa dels fills menors i que és ajudar-los a identificar situacions de risc per ells mateixos ia més, ensenyar-los les estratègies perquè els riscos no es converteixin en danys, a més de promoure com a no la lectura de les millors obres.

Els orfes digitals i el llibre de la selva.

Rudyard Kipling fou un escriptor britànic que al 1894 va escriure un conte titulat el llibre de la selva on el seu protagonista, un nen de dos anys que es diu Mowgli i que és abandonat pels seus progenitors a la selva, és criat pels llops i gràcies als altres animals que se’n fan càrrec com l’os baloo i la pantera Bagheera aprèn la llei de la selva i pot sobreviure com si fos un animal més.

La història de Mowgli ens serveix per parlar dels orfes digitals i que són tots els menors que han nascut i viscut rodejats de tecnologia, però que alhora estan mancats d´una guia o un camí que els indiqui com han d´actuar de manera segura i responsable a internet ja que els seus progenitors, les mares i els pares, els hem donat accés total a dispositius com els telèfons mòbils però sense establir prohibicions concretes, controls tecnològics o pautes bàsiques de ciberseguretat.

Aquesta és la raó per la qual aquests menors, tot i tenir progenitors que cuiden de la seva salut, educació i alimentació es coneixen com a orfes digitals, concepte que segons el diccionari és aquella persona que ha quedat sense emparança, és a dir sense resguard o protecció i, per tant, sense les mínimes competències necessàries per al seu benestar personal i desenvolupament social, el que limita les oportunitats dels menors a participar de forma activa en la societat digital i els condemna a no tenir les mateixes oportunitats que la resta, en una paraula els fa més vulnerables.

La raó principal d’aquesta incongruència és que els progenitors, que som els principals proveïdors de tecnologia dels nostres fills, els hi entreguem sense massa reflexió tota mena de mòbils, tauletes i altres artefactes connectats a internet, però oblidant de proveir-los prèviament de les habilitats necessàries per a que els facin anar de manera segura i responsable, deficiència en la seva educació digital que contradiu el principi bàsic informador de qualsevol decisió on hi ha un menor involucrat i que és, actuar sempre en defensa del seu interès superior.

Els progenitors tenim ara una tasca educativa suplementària a les habituals i que és preparar als nostres fills per al món digital, el que vol dir proporcionar-los les competències digitals que necessiten per esdevenir ciutadans sans i responsables en l’entorn digital, funció educativa que ja podrem aprendre i practicar gràcies al que es coneix com a marc de competències digitals per la ciutadania -digcomp 2.2- creat per la Unió Europea el 2010.

La competència digital s’ha definit com l’ús segur, crític i responsable de les tecnologies digitals per a l’aprenentatge, en el treball i per la participació en la societat així com la interacció amb aquestes. Inclou la cerca i gestió d’informació i dades, la comunicació i la col·laboració, la creació de continguts digitals inclosa la programació, la seguretat, inclòs el benestar digital i les competències relacionades amb la ciberseguretat i la resolució de problemes.

Quedeu-vos amb el nom del marc de competències digitals digcomp 2.2 perquè en sentirem a parlar i molt, ja que ha vingut a donar resposta a aquesta deficiència en l’aprenentatge per part dels ciutadans de les necessàries competències digitals i també ens donarà als progenitors els coneixements, les habilitats i les actituds imprescindibles per l’aprenentatge d’estratègies i valors per fer un ús responsable, segur i adequat d’internet per nosaltres i per extensió també per als nostres fills menors.

L’Odissea narra les peripècies d’Odisseu en el viatge de tornada a Ítaca després de la guerra de Troia, aventures que el protagonista supera gràcies a una barreja d’enginy i prudència i amb ajuda de dues Deeses.

Al cant XII la deessa Circe avisa Odisseu del perill que suposen les sirenes que viuen al mar, ja que tenen el do d’atreure-hi els mariners amb la seva seductora música per després morir a les mans.

Aquest poema èpic ens serveix com a excusa per posar en relleu l’Odissea -que la RAE defineix com a successió de peripècies, en general desagradables, que li passen a algú-, que alguns progenitors pateixen a l’hora de gestionar l’ús dels dispositius digitals a l’entorn familiar, cosa que els obliga a dissenyar una estratègia de mediació parental per anar-la adaptant a la maduresa ia l’edat del menor.

Doncs bé les seductores sirenes serien avui l’entorn digital i tots els seus dispositius digitals que habiten i governen aquest enorme mar que és internet i que atrauen amb la seva veu celestial, qualsevol navegant despistat que sedueixen per portar-lo directament a la perdició i al contrari els navegants marins en la seva versió digital són Odisseu, el rei d’Ítaca que viatja cap a la seva estimada pàtria amb els seus companys mariners.

Així quan els protagonistes de l’Odissea són a prop de l’illa de les sirenes, Odiseu executa el pla de protecció dissenyat per Circe per evitar caure a les urpes d’elles i així ordena als mariners que es tapin les orelles amb cera per evitar escoltar les seves cants, mentre que el mateix Odisseu demana ser lligat al pal del vaixell per poder sentir els irresistibles càntics, amb l’ordre això sí que sota cap concepte el deslliguen per no caure a les seves terribles mans.

I és quan naveguen per davant de l’illa que Ulisses escolta els cantics de les sirenes, moment en què demana als seus companys que el deslliguin per sucumbir als seus fascinants encants, instrucció que desoeixen el que fet i fet porta als mariners i al propi Odisseu a sortir indemnes i que puguin continuar el viatge.

Aquest poema èpic del segle VIII aC ens pot donar algunes pistes sobre com afrontar els desafiaments de l’ús dels dispositius digitals a l’entorn familiar, tenint present que Odisseu va deambular 10 anys pel mar mediterrani passant per tot tipus de penalitats i patiments fins a tornar a Ítaca i així retrobar-se amb la seva dona Penélope i amb el seu fill Telèmac, cosa que va aconseguir gràcies a la seva estratègia i astúcia però sobretot a l’ajuda de Palas Atenea que és la deessa de la guerra però també de la saviesa i de la deessa Circe, una bruixa experta en pocions màgiques, figures mitològiques a les quals podem demanar consell com a progenitors per anar dissenyant la nostra pròpia estratègia de mediació parental, si és clar no tenim millor alternativa.

La intel·ligència artificial i Frankenstein

Mary Shelley va publicar el 1818 la que es considera com la primera novel·la de ciència-ficció, que va titular Frankenstein, en què explica com un estudiant de medicina uneix un conjunt de matèria inorgànica humana i aconsegueix crear un monstre d’aspecte humà que pren vida pròpia, de tal manera que quan el seu creador és conscient del resultat de la seva horrorosa invenció, abandona el monstre a la seva sort perdent totalment el control de la fera, que comet diverses atrocitats.

Les reflexions de la novel·la escrita durant la segona revolució industrial són aplicables ara a la quarta revolució industrial, en plena explosió de la intel·ligència artificial, paraula màgica que atreu totes les mirades i que sembla destinada a canviar el món tal com el coneixem.

Recuperem doncs Frankenstein per reflexionar sobre els robots amb intel·ligència artificial i els seus enormes riscos, aprofitant que el missatge de la novel·la és que els científics han d’assumir sempre la responsabilitat de les seves obres i no abandonar-les a la seva sort.

Ara que la humanitat rivalitza amb el poder diví i aviat crearà robots intel·ligents que desdibuixaran els límits del que coneixem com a vida humana, és més necessari que mai parlar de qui i com respondrem a les conseqüències no desitjades dels robots intel·ligents.

Els invents llançats sense un procés previ de reflexió han posat sovint en perill la humanitat i el que és pitjor, han socialitzat els seus efectes desastrosos que acabem assumint tots, mentre que unes quantes organitzacions han estat prou espavilades per privatitzar i fer seus els beneficis econòmics dels invents, sense cap debat previ i seriós amb la ciutadania i aprofitant la dinàmica dels fets consumats.

Per tant, la creació per l’home d’éssers artificials que adquiriran un tipus específic de vida intel·ligent requereix una profunda i prèvia reflexió, com de fet ja han demanat més de 1.000 personalitats del món tecnològic que van subscriure una carta el mes de març del 2023 sol·licitant una moratòria de la intel·ligència artificial arran de l’èxit que ha suposat el famós ChatGPT, o com molt abans ja havia fer el científic britànic Stephen Hawking, que va dir directament que la intel·ligència artificial pot acabar amb la raça humana.

Sembla que hi ha motius més que raonables per obrir un debat ciutadà, ara que encara hi som a temps, i no esperar quan sigui massa tard, com ens passa sovint als humans, que actuem a posteriori i quan ja veiem les orelles al llop.

No podem oblidar que els humans som profundament vulnerables i, per tant, cal reflexionar seriosament sobre si tot allò que tècnicament podem fer sempre s’ha d’acabar fent, o dit d’una altra manera, si totes les fronteres s’han de creuar pel simple fet que existeixen.

La responsabilitat sobre els actes de les nostres creacions, el principi de beneficència que vol dir fer el bé i no causar danys o prendre com a exemple el que fan altres indústries de risc abans de treure les seves creacions al mercat –com la farmacèutica o l’aeronàutica–, són algunes de les propostes que els experts posen damunt de la taula per afrontar aquest enorme repte de la intel·ligència artificial robotitzada.

La resposta als desafiaments de la intel·ligència i la robòtica han de venir de l’ètica, però sobretot de la política, que ha d’escoltar la veu de la ciutadania, i la solució per tant ha d’estar basada també en principis ètics com la prudència, l’autolimitació, la responsabilitat i la rendició de comptes.

El cyberbullying és violència

Entre els objectius de desenvolupament sostenible per al 2030 hi ha el de posar fi a totes les formes de violència contra els menors i, per tant, hem de decidir com a societat com aturem un fenomen de violència entre els joves com és el ciberassetjament, també conegut com a assetjament en línia o cyberbullying.

El cyberbullying és un important desafiament polític i també un greu problema social i de salut, ja que posa en risc el benestar dels menors i per això cal afrontar-lo involucrant de forma plural tota la societat, tenint molt clar que la violència sempre és inacceptable i que les víctimes mai en són responsables.

Pel que sembla no hi ha una definició consensuada entre els especialistes que investiguen el cyberbullying, però sota aquest anglicisme podem identificar un conjunt de conductes individuals o grupals consistents a agredir, humiliar o avergonyir una o diverses persones de forma verbal o psicològica, de manera reiterada i sostinguda en el temps i contra la voluntat de la víctima.

El cyberbullying no és, per tant, una simple broma sense més importància.

L’agressor utilitza el correu electrònic, el mòbil, els videojocs o les xarxes socials per fer mal a la víctima, publicant informació falsa d’ella o dades personals reals, compartint sense permís fotografies o vídeos privats, realitzant comentaris públics despectius, humiliants o d’odi, o suplantant la seva identitat digital, tot aprofitant l’àmplia audiència que li dona l’entorn digital per fer-ne una divulgació universal.

Una falsa sensació d’impunitat fa que l’agressor no tingui por a ser atrapat i el fet que la tecnologia li permet atacar la víctima sense estar-hi present físicament fa que pugui exercir aquesta greu modalitat de violència psicològica contra una persona amb la qual té una clara relació de desigualtat de poder.

La víctima no sempre sap qui hi ha darrere i sovint no es pot defensar de manera fàcil, ja que de vegades no pot desconnectar o escapar-se com ho faria al carrer, fet que la converteix en una persona molt vulnerable. Així, doncs, l’agressor practica el cyberbullying en qualsevol lloc i moment del dia o de la nit, fet que el fa omnipresent a la vida de la víctima que no té fàcil escapatòria sense ajuda.

La permanència a Internet d’allò que es publica, la velocitat de difusió –compartir, reenviar–, i les dificultats per esborrar-ho fan que les conseqüències per a la víctima siguin greus. La petjada que deixa el cyberbullying a Internet difícilment s’esborra.

De fet, el cyberbullying és un problema greu de salut pública a causa del seu intens i perjudicial impacte sobre les víctimes i els especialistes en les seves investigacions ja han acreditat que hi ha una relació causal entre el ciberassetjament i diversos efectes greus per a la salut física i psicològica de les víctimes.

Aquesta nova modalitat de violència psicològica contra els menors té diversos actors com són l’agressor, la víctima i els observadors o testimonis i, per tant, una de les claus per eradicar-lo és analitzar quina és la posició que prenen els testimonis davant del cyberbullying.

Així, des de menors que animen o ajuden l’agressor en la seva estratègia macabra, a altres que es riuen de la víctima, a aquells que simplement observen el fet de forma passiva sense implicar-s’hi, o finalment als que sempre ajuden la persona necessitada encara que aquesta no demani assistència o no sàpiga com fer-ho.

Per tant, és importantíssim aconseguir que els testimonis mai donin suport a l’agressor quan hi ha un comportament violent com el cyberbullying i que es posicionin sempre al costat de la víctima i així, a més d’ajudar-la, cal que comuniquin els fets ràpidament a qui tingui competències per investigar-los i sancionar-los.

No podem deixar de banda el fet que els menors esperen de nosaltres, els adults, que tinguem una resposta ràpida i activa davant del cyberbullying, ja que som nosaltres els que els hem educat sota el mantra de la tolerància zero davant la violència i, per tant, en un cas de cyberbullying els adults no podem minimitzar la violència, justificar-la o simplement mirar cap a un altre costat.

No podem perdre en cap cas la confiança dels menors en nosaltres.

Cal, per tant, que ens posicionem com a societat de forma activa i coordinada per protegir els menors i atacar el ciberassetjament amb una estratègia preventiva i global i en el marc d’un programa pensat i basat en evidències científiques i no en ocurrències extravagants, però partint sempre del fet inqüestionable que la violència sempre és inacceptable i que les víctimes mai en són responsables, mai