Antecedents

L’ Audiència Provincial de Lleida, Secció 1a, Sentència de 2 de Novembre de 2012 (rec. 12/2012), Ponent D. Francisco Segura Sancho ha atorgat plena validesa a la identificació dels autors d’un robatori amb violència perpetrat contra un menor, quan li van assaltar i li van arrabassar violentament els diners i el telèfon mòbil, les fotografies la víctima va localitzar a través de Facebook.

Com explica la sentència, la víctima dies després dels fets va identificar els autors de l’robatori a través de diverses fotos penjades a Facebook, identificació fotogràfica ratificada posteriorment per la declaració en l’acte de judici pel denunciant, on va reconèixer als acusats com les seves agressors, el que va convertir a aquella primera identificació en autèntica prova de càrrec apta i idònia per desvirtuar la presumpció d’innocència.

La sentència de l’Jutjat de Menors 1 de Lleida.
El Jutjat de Menors 1 de Lleida va dictar sentència la fallada de deia:
1.- Que condemne a G., B. i C., com a autors d’un delicte de robatori amb violència i intimidació i una falta de lesions, a cada un d’ells.
2.- La pena és d’un any i tres mesos d’internament en règim semiobert, dividit en un primer període de nou mesos d’internament i un segon període de sis mesos de llibertat vigilada amb instrucció formatiu laboral, l’execució quedarà en suspens sempre quan compleixin les següents condicions: a) llevat condemnats en sentència ferma per delicte comès durant el temps que duri la suspensió, sí que han assolit la majoria d’edat, o no ser-li aplicada mesura en sentència ferma en procediment regulat per la LORRPM durant el temps que duri la suspensió, b) que assumeixin el compromís de mostrar una actitud i disposició de reintegrar-se a la societat, no incorrent en noves infraccions, i c) que compleixin un any i tres mesos de llibertat vigilada amb instrucció formatiu laboral.
3.- L’incompliment de qualsevol d’aquestes condicions comportarà l’aixecament de la suspensió i l’execució de l’internament.
El recurs dels tres condemnats.
La sentència dictada pel Jutjat de menors és recorreguda pels condemnats.
Es posa en qüestió per la defensa la valoració judicial de la prova en la mesura que l’única de càrrec va venir a ser la conformada per la pròpia declaració de l’denunciant i la identificació que de tots ells va fer a través d’unes fotografies que prèviament havia obtingut d’un lloc públic d’internet, concretament d’una de les xarxes socials com és Facebook., de manera que ni va poder determinar-se la raó ni l’origen d’aquell coneixement ni pot per tant erigir-se, en opinió dels recurrents, en prova suficient per desvirtuar la presumpció d’innocència, al que afegeixen que tampoc pot ser-ho la sola declaració de l’denunciant ja que, d’una banda, la denúncia no la va interposar fins al 21 de juny, quan els fets van tenir lloc el 10 de maig de 2011 i, per altra banda, la seva identificació tampoc va venir corroborada pel testimoni que l’acompanyava en el moment en què es van produir els fets.
El ministeri fiscal va interessar la desestimació dels recursos i la confirmació de la resolució d’instància.
Els arguments de l’AP per confirmar la sentència de l’Jutjat de Menors.
El que en realitat es qüestiona -diu l’AP- és la regularitat de la identificació duta a terme pel denunciant, que va obtenir unes fotografies procedents de les xarxes socials en què apareixen els tres menors acusats, en algunes d’elles només dos i en les altres tres en companyia d’una altra persona.
Aquesta circumstància és la que precisament diferència i particularitza aquesta identificació i la diferència d’aquelles altres en què normalment solen dur-se a terme la identificació fotogràfica, ja que en molts cas és la pròpia policia, en compliment de les seves funcions investigadores, la que porta a terme l’exhibició d’uns àlbums fotogràfics, ara substituïts per altres sistemes més moderns, mitjançant els quals es procura que la víctima identifiqui visualment a la persona denunciada.
Lògicament el limitat nombre dels fotogrames o el que aquests es limitin normalment a reflectir el rostre, el que pot induir a error o equívoc, a l’igual que també poden qüestionar les concretes circumstàncies de temps i de lloc en el qual es duen a terme o la conveniència de reforçar les garanties per tal d’assegurar un reconeixement lliure d’influències, són algunes de les raons per les que la jurisprudència de Tribunal Suprem, després de donar-los carta de naturalesa, va venir a subratllar la seva consideració de mitjà de recerca de caràcter instrumental i accessori , necessari per dur a terme determinades indagacions, amb el que a aquella diligència caldrà que li segueixi el seu reconeixement en roda, aquest en seu judicial i amb estricta observança de la LECriminal.

La clau és que la identificació es dugui a terme per la víctima en el judici oral.
No obstant això, i com també diu la S.T.S. num. 512/2009, de 14 de maig, amb cita de la de 2 d’octubre de 2001 «… sent la veritable identificació amb valor probatori la qual es realitzi en seu judicial d’acord amb el que preveuen els articles 368 i següents de la LECriminal, això no impedeix la seva innecessarietat -com assenyala la Sentència de 22 de maig de 2001- quan en el moment cim de l’procés el testimoni reconeix l’acusat amb tota rotunditat … «.
En aquest cas la veritable prova queda integrada -com aquí succeeix- amb la declaració feta en el Judici Oral, amb totes les garanties de la immediatesa i la contradicció, sent llavors irrellevant tant l’absència de roda identificativa com la possible inobservança de les seves condicions legals ja que la identificació en el Judici Oral ve a integrar per si mateixa una veritable i autònoma prova de càrrec valorable pel Tribunal com testifical.
Així mateix en la STS de 20 de juny de 2000, de diu «… que el reconeixement realitzat en el judici per un testimoni presencial, sotmès a el corresponent interrogatori i debat contradictori i degudament valorat pel tribunal sentenciador amb els avantatges i garanties que proporciona la immediatesa, constitueix un mitjà de prova vàlid … la prova de càrrec en sentit propi, és la practicada en l’acte de l’judici oral que és la que ha de valorar el tribunal sentenciador, si bé certament s’ha de ponderar la mateixa ja que no s’havia reconegut amb total certesa en moment anterior.
Per tant el seu reconeixement en l’acte de l’judici és un element més a tenir en compte per a concloure afirmant la identitat de l’acusat com la de l’agressor.
El cas particular de les fotos obtingudes a través de Facebook.
I així ocorre en el present cas en què el denunciant, també menor d’edat, després d’haver estat víctima d’el robatori amb violència perpetrat al recinte firal instal·lat amb motiu de les festes patronals, quan el van assaltar i li van arrabassar violentament els diners i el telèfon mòbil, no va arribar a denunciar immediatament els fets, el que pot ser comprensible atesa la seva edat i les circumstàncies en què es van produir els fets, però sí que ho va fer en un moment posterior, quan va veure i va identificar als ara acusats a través d’unes imatges fotogràfiques que va obtenir de l’Facebook.
Aquestes imatges, un total de tres, en la qual apareixen diversos nois joves, van ser les que li van permetre identificar-los com els seus agressors, de manera que aquell reconeixement no era tant un mitjà d’investigació, propi i característic de les indagacions policials, sinó una identificació el valor com a prova de càrrec havia de provenir d’aquell que es reconegués a l’testimoni incriminatori.
D’aquesta manera, a partir de la seva declaració a l’acte de judici, on el denunciant va reconèixer als acusats com els seus agressors, converteix a aquella identificació fotogràfica en autèntica prova de càrrec apta i idònia per desvirtuar la presumpció d’innocència, valoració que també comparteix la Sala des del moment en què no hi ha el menor motiu per a dubtar del que el denunciant va dir en l’acte de judici, coincidint així amb el que abans havia declarat, el que permet ara conferir suficient credibilitat en els mateixos termes en què li va ser reconeguda en la resolució d’instància amb vista a sustentar el pronunciament.