Qualsevol acte violent amb independència de la seva gravetat i encara que no arribi a causar lesió, dut a terme amb el pretext d’un presumpte acte de correcció cap a un menor d’edat i en el marc de l’exercici de la pàtria potestat, ha d’incardinar-se en el dret penal i prova d’això són que diverses resolucions judicials que així ho han apreciat.
Així una bufetada en la cara (SAP de València de 2-12-2022 i AAP de Múrcia de 29-9-2020), un assot a la natja (STS 13-6-2022 i SAP de Lleó de 16-11-2021), una palmada al cul (SAP Madrid de 25-1-2022), o bé agarrar per l’orella (AAP de Lleó de 18-9-2020) són exemples de casos reals de condemnes penals on les víctimes eren menors d’edat i els autors els seus progenitors, que van intentar justificar la seva conducta sota una errònia concepció de l’exercici de dret de correcció.
Històricament la pàtria potestat incloïa en el seu contingut la facultat de càstig i de correcció cap als fills, però el càstig va ser eliminat de la redacció de l’art. 155 del Codi Civil amb la Llei 11/1981, encara que es va mantenir en l’art. 154 del CC la facultat de correcció de manera moderada i raonable.
És l’any 2007 quan la Llei 54/2007 va eliminar de l’article 154.2 del CC també va fer-ho amb la facultat de correcció dels progenitors respecte als menors en el marc de la pàtria potestat, però malgrat la seva desaparició la veritat és que continua existint i com han assenyalat els tribunals la seva existència no depèn del reconeixement legal exprés sinó del seu caràcter de dret autònom.
En la història de la pàtria potestat s’observa un procés progressiu de debilitació de l’autoritat paternal, que ara es contempla com una funció dels pares en benefici dels fills, per la qual cosa els seus actes han d’estar encaminats a l’interès del menor.
La facultat que als progenitors assisteix per a poder corregir als seus fills menors queda integrada dins del conjunt de drets i obligacions que sorgeixen de la pàtria potestat, i per això només pot concebre’s orientada al benefici dels fills i encaminada a aconseguir la seva formació integral.
El dret de correcció està supeditat a la proporcionalitat, raonabilitat i moderació pel que ha de descartar-se que aquest dret a corregir als fills impliqui que pugui colpejar-se’ls i aplicar-los càstigs físics, per la qual cosa té com a límit infranquejable la seva integritat física.
Per tant el dret de correcció existeix en l’actualitat però ha d’anar sempre dirigit i orientat a l’interès del menor ja que correcció ha de ser sinònim d’educació, sense que els comportaments violents dels progenitors puguin emparar-se, en cap cas, en el dret de correcció.

El fet que els progenitors siguem els principals proveïdors de tecnologia dels nostres fills, fa que entregar-los una potentíssima màquina digital com és el primer mòbil no sigui en cap cas un acte insignificant o trivial sense més transcendència ni reflexió.

L’existència d’una seriosa i prèvia reflexió familiar o la seva absència, marcarà la diferència entre que el menor accedeixi per primera vegada al cofre del tresor -amb totes les coses bones del món- o per contra, a la caixa de pandora -que conté tots els mals-.

Arribat el moment podem distingir tres moments:

a.- La formació als menors en competències digitals. El primer moment és aquell en què els progenitors com a responsables de l’educació digital dels fills menors, els acompanyem en el seu procés d’alfabetització digital perquè facin un ús responsable i segur dels dispositius digitals, els ajudem a detectar els riscos i vetllem per impedir que es materialitzin.

És una funció inherent a la potestat parental que té una clara vocació d’ anticipació més que de resolució de conflictes i es basa en el diàleg i la corresponsabilitat familiar.

Aquesta estratègia dels progenitors significa atenció, supervisió, acompanyament i sobretot formar-los amb la finalitat que els menors adquireixin competències digitals -com digcomp 2.2-, la qual cosa suposa identificar els riscos, sortejar els possibles danys i aconseguir el màxim potencial de les oportunitats.

b.- El contracte digital parental. El pacte digital familiar és aquell conjunt de normes d’ús responsable i segur de l’entorn digital que a través d’ un contracte, estableix el marc de les obligacions tant dels progenitors com dels menors.

Aquests contractes permeten fixar de forma precisa les regles que han de respectar els menors i els pares evitant l’ambigüitat de les normes verbals, contracte que es va modificant segons l’edat i la maduresa dels fills, sent una oportunitat per explicar els riscos de l’entorn digital i per escoltar el menor.

Són clausules típiques la supervisió dels dispositius, les obligacions dels menors i dels progenitors, la llista dels dispositius, el seu ús i titularitat, els horaris i els llocs d’ús, els riscos, què passa si hi ha coses que no ens agraden o si ens fiquem en un embolic, el mal ús o les reparacions dels dispositius,  etc.

c.- El lliurament del mòbil. Com veiem l’entrega del dispositiu mòbil es fa al final del procés i no a l’inici, una vegada que el menor acredita que té les competències digitals suficients per usar-lo amb responsabilitat i coneixent els riscos i després que ha consensuat amb els seus progenitors el contracte digital parental.

Acabem amb la mateixa pregunta: el primer mòbil ¿el cofre del tresor o la caixa de pandora?.

A cap mare o pare amb dos dits de seny li passaria pel cap ense­nyar als fills petits a anar per primer cop en bicicleta des de dalt de tot del port de la Boanigua, amb la bicicleta més cara del mercat i de bones a primeres dir als fills, amb la carretera glaçada i de nit: “Vinga nois, la vida és dura i aquesta experiència us farà forts, ja podeu baixar tot sols”, i que de resultes del descens, després de passar per l’hospital a reparar cames i braços trencats, els progenitors n’extreguin conclusions educatives i expliquin als fills precisament com no han d’anar en bicicleta i, sobretot, donin tota la culpa als menors, que ja haurien d’haver conegut tots els perills de circular en bicicleta, tot i que era la primera vegada que ho feien.

Sembla clar que qualsevol mare o pare com els que llegiu aquestes quatre ratlles hauríeu actuat d’una manera radicalment contrària, preparant la primera sortida en bicicleta amb els fills amb unes sessions teòriques sobre com funciona una bicicleta, els riscos més habituals i també les oportunitats d’anar en bicicleta.

Un altre dia i amb bicicletes de quatre rodes adaptades a la seva edat, farem la primera volta, tot caminant amb ells al costat, a poc a poc, per un lloc segur, advertint-los dels perills per així més endavant i –ara sí amb bicicletes de dues rodes– anar cor­rent a la seva vora o segurament amb una altra bicicleta farem la primera sortida tots junts.

Aquest pares –com a titulars que són de la pàtria potestat dels fills menors– són plenament conscients que no podran anar tota la vida corrent al costat dels fills prevenint-los de tots els perills –des de semàfors que muden de color fins a vianants descuidats que creuen sense mirar o cotxes que canvien de sentit sense intermitent–, ja que tret que aprofitem les activitats ciclístiques dels petits per entrenar-nos al seu costat per córrer ultramaratons, hi haurà algun moment que com hem fet nosaltres abans ells aniran sols en bicicleta.

Per tant, per preparar-los per a aquell moment, la nostra tasca educativa com a titulars que som de la pàtria potestat, més que comprar bicicletes segures i casc de bona qualitat –que també–, suposarà entrenar-los conjuntament amb l’escola i tota la comunitat educativa, perquè detectin per si mateixos –i no amb la mare i el pare al costat com un radar que no calla avisant dels perills– les situacions de risc que segur que es trobaran quan voltin sols amb bicicleta.

Progenitors i escola educarem els menors perquè sàpiguen que no poden baixar per un port de muntanya de nit sense llums, ni voltar amb una roda amb poc aire, o que si veuen un clot al mig del camí de la carretera estiguin atents per reaccionar i esquivar-lo a temps, ja que no ens passarà pel cap que els menors ho aprenguin tot sobre el fascinant món de la bicicleta a cops de casta­nyots, com en el primer exemple, a tall d’assaig i error, deixant rastre al seu cos.

Les mares i els pares no podem donar eines que posin els nostres fills en perill –com fem quan els comprem un mòbil d’última generació i el posem en mans d’un menor sense cap experiència–, ni hauríem de delegar les nostres responsabilitats educatives en l’escola o exclusivament en la tecnologia (control parental o antivirus, si portem l’exemple de la bicicleta als telèfons mòbils), de la mateixa manera que quan ells aprenen a anar en bicicleta, tampoc confiem cegament només en la tecnologia (frens, casc, etcètera).

Hem d’educar els fills a circular de manera autònoma, fet que vol dir entrenar-los prèviament en entorns controlats on no es puguin fer mal –l’escola, per exemple– per tal que quan arribi el perill el detectin ells sols, el puguin identificar –com algú que els demana una fotografia seva per internet– i que així puguin reaccionar de manera autònoma, ja que com passa anant en bicicleta les mares i els pares no sempre estarem al costat per advertir-los i ajudar-los quan naveguin sols per internet.

L’escola i la comunitat educativa són conjuntament amb els progenitors el lloc ideal on entrenar els menors digitals i segurament també algú de nosaltres, sobretot els progenitors que vam néixer en el món analògic.

El dret de correcció permet al pare castigar el fill menor amb la limitació de l’ús dels dispositius electrònics sense que això sigui constitutiu de delicte.

La SAP de Madrid de 7-2-2023, ponent Jacobo Vigil Levi confirma la sentència absolutòria dictada pel Jutjat d’instrucció.

El pare i la mare tenen dos fills en comú, i en algunes ocasions l’any passat, durant les estades dels fills amb el seu pare, aquest ha aixecat la veu als seus fills obligant-los a obeir, usant com a càstig la privació de l’ús de pantalles o l’anunci de l’anterior, havent proferit almenys en una ocasió el pare als seus fills que els faria fora de casa.

Al recurs de la mare davant l’AP de Madrid entén que s’ha infringit, per la seva manca d’aplicació, els preceptes que defineixen els delictes lleus de coaccions i amenaces (art. 172.3 i 171.7 del Codi Penal) que es consideren comesos a partir del relat de fets provats.

Al relat de fets es considera provat que l’acusat es va dirigir als fills menors d’edat: ” … aixecant la veu obligant-los a obeir, usant com a càstig la privació de l’ús de pantalles o l’anunci de l’anterior, havent proferit almenys en una ocasió el pare als seus fills que els faria fora de casa …”.

La mare Argumenta que aquesta conducta ha afectat psicològicament els fills menors i que ha d’integrar les infraccions referides, però l’AP de Madrid entén que la conducta descrita ha de situar-se en el context del dret/deure de correcció que s’atribueix als titulars de la pàtria potestat.

Des d’antic s’esmenta un dret de correcció dels pares envers els fills menors i es tracta d’una facultat (dret-deure) reconeguda per als progenitors (art. 154.1 del Codi Civil) per educar i correlativament els fills com a deure obeir (art. 155 Codi Civil).

En exercici d’aquesta potestat el Codi Civil reconeixia la facultat dels pares de: ” … corregir raonablement i moderadament els fills … “, paràgraf que no obstant va ser suprimit de la nostra legislació per la Llei 54/07 de 28 de desembre.

Resulta evident, però, que els pares mantenen un cert poder de correcció sobre els fills menors, correcció que realitzen mitjançant conductes que serien fàcilment tipificables (amenaces, coaccions, etc.) i que es consideren justificades en virtut del que podem estimar és una conducta socialment adequada quan no per l’eximent de compliment d’un deure (art. 20.7 del Codi Penal).

El Tribunal Suprem ha tractat la qüestió en diferents resolucions des de la sentència 654/19 de 8-2 (Pte. Berdugo i Gómez de la Torre) citada per les sentències 47/20 de 11-2 i 582/22 de 13-6 ( Pte Colom de l’Arc) i raona que:

… En conclusió, cal considerar que el dret de correcció, després de la reforma de l’art. 154.2 in fine del Codi Civil, continua existint com a necessari per a la condició de la funció d’educar inherent a la pàtria potestat, contemplada a l’art. CE i com a contrapartida al deure d’obediència dels fills cap als seus pares, previst a l’art. suprimit el dret de correcció i sota la seva empara determinades actuacions dels pares tals com donar un lleu cachete o castigar els fills sense sortir un cap de setmana, aquests actes podrien integrar tipus penals com el maltractament o la detenció il·legal…”.

Tot i això argumenta que el contingut i l’abast d’aquest dret s’ha d’interpretar de conformitat amb la realitat social del nostre temps (art. 3.1 del Codi Civil) de manera que les facultats inherents a la pàtria potestat s’han dolcificat i modificat en la nostra realitat social.

Actualment entén el Tribunal Suprem en la mateixa sentència que:

… En aquest sentit els comportaments violents que ocasionin lesions -enteses en el sentit jurídic-penal com aquelles que requereixen una primera assistència facultativa i que constitueixin delicte- no poden trobar empara en el dret de correcció. Pel que fa a la resta de conductes, hauran de ser analitzades segons les circumstàncies de cada cas i si resulta que no excedeixen els límits del dret de correcció, l’actuació no tindrà conseqüències penals ni civils…”.

En cas que ens ocupa, no es va produir un càstig físic, sinó únicament un càstig consistent en la limitació de l’ús de dispositius electrònics.

És cert que en l’ús de la facultat de correcció els progenitors no sempre empren els recursos que són des del punt de vista pedagògic més adequats, però aquest fet no ha de determinar que es recondueixin a l’àmbit de la sanció penal conductes que són altres comuns en l’exercici de la difícil tasca d’educar els fills i que, com és el cas, no comporten cap lesió de la seva integritat física.

La resolució: https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/758f5944c8f339aba0a8778d75e36f0d/20230509

L’Odissea narra les peripècies d’Odisseu en el viatge de tornada a Ítaca després de la guerra de Troia, aventures que el protagonista supera gràcies a una barreja d’enginy i prudència i amb ajuda de dues Deeses.

Al cant XII la deessa Circe avisa Odisseu del perill que suposen les sirenes que viuen al mar, ja que tenen el do d’atreure-hi els mariners amb la seva seductora música per després morir a les mans.

Aquest poema èpic ens serveix com a excusa per posar en relleu l’Odissea -que la RAE defineix com a successió de peripècies, en general desagradables, que li passen a algú-, que alguns progenitors pateixen a l’hora de gestionar l’ús dels dispositius digitals a l’entorn familiar, cosa que els obliga a dissenyar una estratègia de mediació parental per anar-la adaptant a la maduresa ia l’edat del menor.

Doncs bé les seductores sirenes serien avui l’entorn digital i tots els seus dispositius digitals que habiten i governen aquest enorme mar que és internet i que atrauen amb la seva veu celestial, qualsevol navegant despistat que sedueixen per portar-lo directament a la perdició i al contrari els navegants marins en la seva versió digital són Odisseu, el rei d’Ítaca que viatja cap a la seva estimada pàtria amb els seus companys mariners.

Així quan els protagonistes de l’Odissea són a prop de l’illa de les sirenes, Odiseu executa el pla de protecció dissenyat per Circe per evitar caure a les urpes d’elles i així ordena als mariners que es tapin les orelles amb cera per evitar escoltar les seves cants, mentre que el mateix Odisseu demana ser lligat al pal del vaixell per poder sentir els irresistibles càntics, amb l’ordre això sí que sota cap concepte el deslliguen per no caure a les seves terribles mans.

I és quan naveguen per davant de l’illa que Ulisses escolta els cantics de les sirenes, moment en què demana als seus companys que el deslliguin per sucumbir als seus fascinants encants, instrucció que desoeixen el que fet i fet porta als mariners i al propi Odisseu a sortir indemnes i que puguin continuar el viatge.

Aquest poema èpic del segle VIII aC ens pot donar algunes pistes sobre com afrontar els desafiaments de l’ús dels dispositius digitals a l’entorn familiar, tenint present que Odisseu va deambular 10 anys pel mar mediterrani passant per tot tipus de penalitats i patiments fins a tornar a Ítaca i així retrobar-se amb la seva dona Penélope i amb el seu fill Telèmac, cosa que va aconseguir gràcies a la seva estratègia i astúcia però sobretot a l’ajuda de Palas Atenea que és la deessa de la guerra però també de la saviesa i de la deessa Circe, una bruixa experta en pocions màgiques, figures mitològiques a les quals podem demanar consell com a progenitors per anar dissenyant la nostra pròpia estratègia de mediació parental, si és clar no tenim millor alternativa.

Sota el títol la salut digital en pediatria, la família digital ha participat en la XIII Jornada Multidisciplinària organitzada per la societat catalana de pediatria el dia 25-11-2023 a Barcelona.

Hem aportat una mirada legal a la salut digital.

Aquí teniu el programa: https://www.scpediatria.cat/?p=page/html/detallactivitat/id/24567/codi_entitat/039/tipus_entitat/s

Aquí el vídeo de la jornada:https://www.youtube.com/watch?si=nYtp_3ztXX60am2-&v=V3vOZt-W_zQ&feature=youtu.be

La mediació parental és aquell conjunt d’estratègies tuïtives d’educació digital que apliquem els progenitors per a la gestió adequada dels riscos a què s’enfronten els nostres fills a l’entorn digital.

Per això és interessant conèixer si tots els estils de mediació són igual d’eficaços en aquesta funció protectora o bé hi ha alguna relació entre un determinat estil de mediació parental i el desenvolupament més gran d’habilitats digitals i amb això, amb la reducció dels riscos dels menors a l’entorn digital.

Per això farem servir dos exemples extrets de la literatura universal, el primer Tom Sawyer de Mark Twain i el segon la casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca.

Tom Sawyer és el resultat d’un model de mediació parental permissiu, basat en la llibertat de l’adolescent orfe que aprèn sense cap control i per si mateix a través de les nombroses aventures, mentre que Bernarda Alba n’és l’exemple oposat, la del progenitor que imposa un model de mediació parental basat en el control ferri i en l’aïllament dels fills, aplicant normes prohibitives la infracció de les quals es castiga de forma severa.

Els experts i qualsevol progenitor amb dos dits de front estarem d’acord que ni Tom Sawyer ni Bernarda Alba són els millors exemples a tenir en compte pel que fa als estils de mediació parental, el primer per negligent i el segon per autoritari i per això els especialistes es decanten pel model conegut com de mediació activa.

La mediació activa es caracteritza per potenciar la funció de guia dels progenitors cap als fills menors, basada en una relació afectiva en el seu acompanyament en l’aprenentatge de l’ús segur de la tecnologia a l’entorn digital, en l’escolta activa i en la comunicació oberta sobre la base del respecte mutu per crear així un hàbitat de confiança familiar on els menors i els grans puguin compartir i resoldre els seus dubtes de manera col·laborativa i positiva, en conclusió se centra en la implicació dels progenitors.

La mediació activa s’acompanya d’altres instruments com són la supervisió tecnològica de l’activitat dels menors a l’entorn digital i també a la seva educació perquè siguin competents digitalment.

Ara bé la mediació activa ha d’incloure de manera necessària un apartat dirigit a entrenar els menors perquè siguin capaços de detectar els riscos per ells mateixos, no només per preservar la seva seguretat i privadesa per evitar així que ells pateixin danys, sinó per impedir que alhora puguin causar-los a uns altres.

I és tanta la rellevància d’aquesta visió basada en els riscos, que el legislador ha recollit el guant i l’ha inclòs expressament a la Llei 1/1996, de 15 de gener, de Protecció Jurídica del Menor a l’article 5.1 -dret a la informació-.

Aquesta norma assenyala que cal prestar especial atenció a l’alfabetització digital i mediàtica dels menors de manera adaptada a cada etapa evolutiva, de manera que els permeti actuar en línia amb seguretat i responsabilitat per identificar situacions de risc derivades de la utilització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, així com donar-los les eines i estratègies per afrontar aquests riscos i protegir-se’n.

En conclusió, aquesta és una de les claus que han d’orientar la funció dels progenitors en la seva mediació activa dels fills menors i que és ajudar-los a identificar situacions de risc per ells mateixos ia més, ensenyar-los les estratègies perquè els riscos no es converteixin en danys, a més de promoure com a no la lectura de les millors obres.

Els dies 3 i 4 de març Ramon Arnó de la família digital (www.lafamiliadigital.es) i els alumnes dels 4 cursos de primer de primària, hem estat parlant animadament dels riscos i de les oportunitats de les xarxes socials per als menors.

Ha estat molt interessant el debat sobre si s´han de compartir o no les contrasenyes dels mòbils dels menors amb les mares i pares, o si cal demanar permís per a fer una fotografia a algú de la família.

Hem explicat també que és el sexting i el ciberassetjament, quines són les obligacions dels menors o que les noies i nois ja tenen responsabilitat penal a partir dels 14 anys.

Participem en el reportatge de Luis Javier Sanchez el dia 5-2-2019 al portal confilegal sota el títol el Tribunal Suprem avala que els pares revisin els dispositius dels seus fills sense el seu consentiment

El dia 28-02-2018 Ramon Arnó de la família digital va participar en una xerrada a l´Ajuntament de Barbens sobre com prevenir el ciberassetjament a menors.

L´enllaç: https://www.barbens.cat/