, ,

Les vault apps

Les vault apps

Existeixen aplicacions que es coneixen tècnicament com a apps volta o “vault apps”, i són eines dissenyades per a camuflar-se sota una icona inofensiva —com una calculadora, un rellotge o una aplicació de notes— però que en realitat actuen com a carpetes secretes per a ocultar fotos, vídeos, xats i arxius mitjançant una contrasenya.

1.- Com funcionen aquestes aplicacions

1.⁠ ⁠Doble funció: En obrir l’aplicació, apareix una calculadora funcional on es poden fer sumes i restes normals.
2.⁠ ⁠El codi secret: Si el menor introdueix una seqüència de números específica (un PIN o contrasenya) i pressiona una tecla concreta (com el signe “=”), la interfície canvia per complet.
3.⁠ ⁠L’espai ocult: En desxifrar el codi, s’obre una galeria secreta, un navegador d’internet sense historial o fins i tot un clonador d’aplicacions (per a usar un segon WhatsApp, per exemple) totalment invisible per als pares.
4.⁠ ⁠Contrasenya cimbell: Moltes d’aquestes eines permeten configurar un codi fals. Si el menor es veu obligat a obrir l’app enfront dels seus pares, introdueix aquest codi parany i l’aplicació es mostra completament buida.

2.- Noms i exemples comuns a les botigues d’apps

Encara que canvien de nom constantment per a no ser detectades, algunes de les més descarregades en Android i iPhone són:

•⁠ ⁠HideU (Calculadora: ocultar fotos)
•⁠ ⁠Calculator Vault / Calculator#
•⁠ ⁠Keepsafe Calculator Vault
•⁠ ⁠Private Photo Vault

3.- Com detectar si el seu fill usa una calculadora falsa

•⁠ ⁠Verifiqui les apps duplicades: Si el telèfon ja té una calculadora nativa de fàbrica (com la d’Apple o Samsung) i veu una segona calculadora instal·lada, sospiti immediatament.
•⁠ ⁠Revisi l’espai d’emmagatzematge: Una calculadora normal a penes ocupa uns pocs megaoctets (MB). Si va als ajustos del telèfon i veu que el calculador pes centenars de megaoctets o gigaoctets (GB), significa que està desant arxius pesats (fotos o vídeos) en el seu interior.
•⁠ ⁠Comprovi l’historial de descàrregues: Revisi l’App Store o Google Play Store en l’apartat de “Les meves aplicacions / Historial de compres” per a veure si s’han descarregat aplicacions amb les paraules clau vault, hide, volta o secret.

4.- Eines de prevenció

Per a evitar la instal·lació descontrolada d’aquestes aplicacions, es recomana l’ús de sistemes oficials de control parental com Google Family Link (per a Android i iOS) o les restriccions natives d’Apple. Aquestes eines li permeten bloquejar la descàrrega de noves aplicacions sense l’aprovació prèvia d’un adult.

/by
,

La decisió de publicar o no publicar imatges dels fills comuns menors a les xarxes socials no es pot adoptar unilateral per un progenitor, sinó mitjançant l’acord conjunt dels dos progenitors.

 

La decisió de publicar o no publicar imatges dels fills comuns menors a les xarxes socials

no es pot adoptar unilateral per un progenitor, sinó mitjançant l’acord conjunt dels dos progenitors.

L’AP de Madrid en sentència d’11/09/2025 resol un recurs on la mare sol·licita que es prohibeixi a tots dos progenitors publicar fotos de la menor a xarxes socials sense consentiment mutu, i que el pare, la seva parella i els seus familiars hagin de retirar les fotos ja publicades.

S’al·lega que ella s’ha oposat diverses vegades a la publicació de fotos de la menor en aquestes plataformes, però malgrat això, el progenitor, la seva parella i els seus familiars continuen publicant imatges de la menor a les xarxes socials.

Per això demana, que a tots dos progenitors es prohibeixi publicar fotos en xarxes socials sense consentiment de l’altre i, per tant, hagin de retirar tant ell com els seus familiars, les fotos que es trobin en xarxes socials dels menors.

En relació amb la petició formulada per la mare, consistent que es prohibeixi a tots dos progenitors publicar fotografies de la menor en xarxes socials sense consentiment mutu i que s’ordeni la retirada de les ja publicades pel pare, la seva parella o familiars, hem d’efectuar les consideracions següents.

L’art. 154 del Codi Civil estableix que la pàtria potestat s’exercirà sempre en benefici dels fills, comprenent, entre altres funcions, vetllar per ells, tenir-los a la seva companyia, alimentar-los, educar-los i procurar-los una formació integral.

Així mateix, l’art. 156 CC disposa que, en cas de desacord ocasional en l’exercici de la pàtria potestat, qualsevol dels progenitors podrà acudir al jutge, que, després de sentir-los tots dos, atribuirà sense recurs ulterior la facultat de decidir el pare o la mare.

La publicació d´imatges d´un menor en xarxes socials constitueix una decisió rellevant que afecta drets fonamentals com la intimitat, la pròpia imatge i la protecció de dades personals i la construcció d´una identitat digital no exempta de riscos (art. 18 CE i LO 1/1982).

El Tribunal Suprem, en reiterada doctrina, ha posat en relleu que l’interès superior del menor (art. 2 LO 1/1996 i art. 3 Convenció de Drets de l’Infant) ha de prevaldre sobre qualsevol altre interès en conflicte, cosa que obliga a una cautela especial en l’exposició dels menors en entorns digitals.

Respecte a la publicació d’imatges la STS de 30 de juny de 2015 de la Sala Primera aborda la qüestió relativa al dret a la pròpia imatge dels menors i diu “La imatge, com l’honor o la intimitat, constitueix avui un dret fonamental de la persona consagrat a l’art 18.1 de la CE que pertany als menors que sempre dels pares o representants legals dels menors, la difusió de qualsevol imatge d’aquests ha de ser reputada contrària a l’ordenament jurídic.”

La decisió relativa a la publicació d’imatges dels fills menors a les xarxes socials pertany exclusivament al menor i no als seus progenitors, que exerceixen la pàtria potestat únicament en qualitat de representants legals.

En aquest sentit, qualsevol difusió de fotografies en entorns digitals s’ha d’entendre com un acte d’especial transcendència per a la vida i el desenvolupament del nen, raó per la qual requereix del consentiment exprés i conjunt dels dos progenitors.

L’exercici unilateral d’aquesta facultat no només vulnera l’exercici compartit i responsable de la pàtria potestat recollit al Codi Civil i el principi de coparentalitat, sinó que a més pot generar un risc cert per a la seguretat i el benestar del menor, atesa la facilitat amb què les imatges difoses en xarxes socials poden ser objecte d’usos indeguts, permanents i incontrolables.

Per tot això, la decisió de publicar o no publicar imatges dels fills comuns a les xarxes socials no es pot adoptar de manera aïllada, sinó mitjançant l’acord conjunt dels dos progenitors, en compliment del deure de coresponsabilitat parental i en salvaguarda de l’interès superior del menor, que ha de prevaler sobre qualsevol altre interès particular

L´enllaç: https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/d381c7242762491ba0a8778d75e36f0d/20251103

/by
,

El dia després de la prohibició de les xarxes socials als menors de 16 anys.

El dia després de la prohibició de les xarxes socials als menors de 16 anys.

La conversa pública sobre la infància i l’adolescència donarà properament un gir radical, ja que el debat ja no girarà entorn de com educar en un ús responsable de les xarxes socials, sinó com gestionar la seva prohibició legal o efectiva.

Davant d’un escenari imminent de restriccions d’edat estrictes i desconnexió forçada, sorgeix una pregunta incòmoda que tant les administracions com les famílies solen passar per alt: Què passa l’endemà d’apagar les pantalles?

La retirada abrupta de les xarxes socials no és pas un simple canvi d’hàbits; representa un autèntic desafiament estructural per a l’ecosistema familiar i la salut emocional dels menors.

1.- El xoc invisible: Avorriment, abstinència i el rol dels pares

El primer gran problema a què s’enfrontaran les famílies no serà tecnològic, sinó emocional. Les xarxes socials operen sota dinàmiques de recompensa immediata i disseny persuasiu. En eliminar-les de l’equació, els menors experimentaran un buit immediat:

  • La síndrome de la desconnexió (“FOMO” a gran escala): Per a un adolescent actual, les xarxes no són només entreteniment, són la seva plaça pública. Prohibir-les sense una alternativa clara pot generar una sensació profunda d’aïllament social i exclusió.
  • La crisi de la ‘pàtria potestat’ digital: La responsabilitat final de fer complir aquesta desconnexió recaurà sobre els progenitors. Això augura un repunt de la conflictivitat domèstica. Els pares i mares hauran d’assumir el rol de “vigilants”, cosa que pot desgastar l’enllaç familiar si no es gestiona des de l’acompanyament i l’empatia.
  • La intolerància a l’avorriment: Acostumats a estímuls hiperràpids, el temps analògic semblarà, al principi, exasperantment lent. L’avorriment, que històricament ha estat el motor de la creativitat, es percebrà inicialment com una crisi.

2.- Com s’ocuparà el temps alliberat?

Una mitjana menor passa entre dues i quatre hores diàries en xarxes socials.

Recuperar aquest temps de forma sobtada obre un ventall de vint-i-quatre hores setmanals de “buit” que ha de ser omplert.

Lluny de la catàstrofe, aquest escenari obre la porta a una reconfiguració del dia a dia:

2.1. El retorn a la plaça: Oci analògic i comunitari

Sense la gratificació instantània del like, el focus tornarà necessàriament a l´entorn físic.

Es preveu un increment i una revaloració de:

  • Esport i activitats dirigides: L’exercici físic i els clubs esportius tornaran a ser el canalitzador principal de l’energia i la socialització.
  • L’espai públic: Els parcs, les places i els centres autogestionats recuperaran la funció original com a punts de trobada espontanis, obligant els menors a exercitar habilitats socials cara a cara, sense el filtre d’una pantalla.

2.2. La reconnexió amb l’entorn familiar i l’arrelament

El temps que abans es fragmentava en interaccions virtuals individuals ara es concentrarà a la llar i l’entorn proper:

  • Sobretaules i conversa: Les dinàmiques familiars es veuran forçades a sortir del mon digital individual. Tornaran a compartir espais comuns de debat i joc.
  • Descobriment de l’entorn i les tradicions: Hi ha una oportunitat d’or per orientar aquest temps cap a l’arrelament local: el contacte amb la natura, el coneixement del patrimoni rural o cultural proper i l’aprenentatge d’oficis o activitats manuals que requereixen paciència (artesania, cuina, horts urbans).

2.3. Ressorgir de l’atenció profunda

Les xarxes socials fragmenten la capacitat de concentració. El temps recuperat permetrà als menors retrobar-se amb activitats que exigeixen un esforç cognitiu sostingut:

  • Lectura i creació: El retorn al format llibre o al còmic com a vies d’escapament.
  • Projectes personals: El desenvolupament de disciplines artístiques (música, pintura, escriptura) que abans competien en flagrant desavantatge contra l’algorisme de TikTok o Instagram.

3.- Del “Safety by Design” al “Family by Design”

La prohibició de les xarxes socials no s’ha d’entendre com una tornada al passat, sinó com una oportunitat per construir un futur més saludable. Tot i això, l’èxit d’aquesta transició dependrà que l’Estat i les famílies no deixin els menors en el buit.

Si les institucions públiques no ofereixen alternatives de lleure accessibles, segures i atractives (centres culturals, instal·lacions esportives, tallers verds), el buit digital corre el risc d’omplir-se amb altres formes d’alienació.

Les famílies, per part seva, estan cridades a liderar aquest canvi no des de la mera prohibició, sinó des de l’oferiment d’un temps alternatiu de qualitat.

Al capdavall, prohibir les xarxes és només el primer pas; el veritable repte és tornar-los a ensenyar a habitar el món real.

/by
, ,

Els riscos de les joguines amb intel·ligència artificial per als menors d’edat.

Els riscos de les joguines amb intel·ligència artificial per als menors d’edat.

Una ona de joguines impulsades per intel·ligència artificial ha arribat a les botigues aquest nadal en forma de simpàtics i acolorits robots interactius, el màxim atractiu dels quals és que els menors d’edat podran preguntar i obtenir respostes com si interactuessin amb els seus progenitors.

Per a això aquestes joguines es connectaran a la wifi de casa, utilitzaran un micròfon per a escoltar les sol·licituds dels nens i gràcies a un bot amb intel·ligència artificial amb llicència de chatGPT, els donaran als petits unes respostes la mar d’amigables a través d’un altaveu instal·lat en aquestes joguines recomanades per a nens de 5 o més anys.

Si algú es pregunta que pot fallar davant aquest idíl·lic panorama nadalenc i vol obtenir una resposta ràpida, pot acudir a l’inquietant informe publicat al novembre de 2025 per una associació de consumidors dels EUA denominada pirg, que no es va deixar enganyar pels encants d’alguns fabricants de joguines i va descobrir que un simpàtic osset de peluix denominat Kumma d’un fabricant de Singapur anomenat FoloToy, utilitzava xat GPT per a interactuar amb els petits, aquest mateix chatGPT que per cert usem els adults per a fer-li consultes de qualsevol tipus i per a obtenir respostes que segurament, no compartiríem amb els més petits de casa.

Els investigadors de Pirg van començar a interactuar amb l’osset de joguina i van observar amb sorpresa que al cap de poc temps l’andròmina en qüestió, va començar a respondre a les preguntes dels investigadors amb comentaris sobre com encendre un llumí o com trobar un ganivet, arribant molt lluny quan va començar a parlar sobre sexe o drogues.

Després de la publicació de l’informe, el fabricant va suspendre les vendes per a implementar noves mesures de seguretat, la qual cosa ens porta a preguntar-nos perquè no ho va fer abans del llançament, mentre que OpenAI es va declarar indignada suspenent la llicència d’ús de xat GPT al fabricant de joguines per a nens, malgrat que OpenAI indiqués en els termes d’ús que el seu chatGPT que no es pot utilitzat per menors de 13 anys, la qual cosa sembla contradir-se amb el fet que chatGPT si pugui llicenciar-se a fabricants de joguines que ho instal·laran, lògicament, en joguines dirigides a menors de 13 anys.

Així aquestes joguines no sols estaran escoltant els menors de manera continuada mentre estan jugant a casa, sinó que s’adaptaran a la personalitat d’ells de tal manera que més aviat que tard aprendran a respondre’ls com els menors vulguin, i el que és pitjor, pensant els petits que estan parlant amb una persona i que és per cert el que el fabricant vol aconseguir en dissenyar aquest tipus de bots amb perfils deliberadament antropomòrfics.

La reflexió final és que connectar joguines destinades a nens dotades amb intel·ligència artificial dissenyada per a adults, és tant com obrir la porta de la nostra casa perquè una persona major d´edat, invisible i desconeguda entri en les nostres llars per a parlar i aconsellar sense descans als petits, als quals ràpidament es guanyarà la seva confiança i per això és probable que ells comparteixin informació personal amb la joguina en qüestió, parlin sense filtres dels seus sentiments o problemes o segueixin a ulls clucs els seus consells encara que sigui erronis o perillosos.

Potser algun dia aquests menors ens diran que aquesta joguina que els regalem per nadal s’ha convertit és el seu millor amic, l’únic company que els coneix i els entén de veritat, l’únic que els respon ràpid i sense filtres a moltes de les preguntes que els progenitors no els volem encara respondre i tot això, com no, gràcies a la molta intel·ligència artificial dels robots i a la poca intel·ligència natural d’alguns progenitors que compren sense pensar que aquests dispositius identificats com a joguines per a nens i nenes de 5 anys, més que divertir-los o protegir-los, en realitat els posaran en risc o els danyaran sense el menor rubor.

/by
, ,

El major risc dels fills a internet som nosaltres els progenitors

A cap mare o pare amb dos dits de seny li passaria pel cap ense­nyar als fills petits a anar per primer cop en bicicleta des de dalt de tot del port de la Boanigua, amb la bicicleta més cara del mercat i de bones a primeres dir als fills, amb la carretera glaçada i de nit: “Vinga nois, la vida és dura i aquesta experiència us farà forts, ja podeu baixar tot sols”, i que de resultes del descens, després de passar per l’hospital a reparar cames i braços trencats, els progenitors n’extreguin conclusions educatives i expliquin als fills precisament com no han d’anar en bicicleta i, sobretot, donin tota la culpa als menors, que ja haurien d’haver conegut tots els perills de circular en bicicleta, tot i que era la primera vegada que ho feien.

Sembla clar que qualsevol mare o pare com els que llegiu aquestes quatre ratlles hauríeu actuat d’una manera radicalment contrària, preparant la primera sortida en bicicleta amb els fills amb unes sessions teòriques sobre com funciona una bicicleta, els riscos més habituals i també les oportunitats d’anar en bicicleta.

Un altre dia i amb bicicletes de quatre rodes adaptades a la seva edat, farem la primera volta, tot caminant amb ells al costat, a poc a poc, per un lloc segur, advertint-los dels perills per així més endavant i –ara sí amb bicicletes de dues rodes– anar cor­rent a la seva vora o segurament amb una altra bicicleta farem la primera sortida tots junts.

Aquest pares –com a titulars que són de la pàtria potestat dels fills menors– són plenament conscients que no podran anar tota la vida corrent al costat dels fills prevenint-los de tots els perills –des de semàfors que muden de color fins a vianants descuidats que creuen sense mirar o cotxes que canvien de sentit sense intermitent–, ja que tret que aprofitem les activitats ciclístiques dels petits per entrenar-nos al seu costat per córrer ultramaratons, hi haurà algun moment que com hem fet nosaltres abans ells aniran sols en bicicleta.

Per tant, per preparar-los per a aquell moment, la nostra tasca educativa com a titulars que som de la pàtria potestat, més que comprar bicicletes segures i casc de bona qualitat –que també–, suposarà entrenar-los conjuntament amb l’escola i tota la comunitat educativa, perquè detectin per si mateixos –i no amb la mare i el pare al costat com un radar que no calla avisant dels perills– les situacions de risc que segur que es trobaran quan voltin sols amb bicicleta.

Progenitors i escola educarem els menors perquè sàpiguen que no poden baixar per un port de muntanya de nit sense llums, ni voltar amb una roda amb poc aire, o que si veuen un clot al mig del camí de la carretera estiguin atents per reaccionar i esquivar-lo a temps, ja que no ens passarà pel cap que els menors ho aprenguin tot sobre el fascinant món de la bicicleta a cops de casta­nyots, com en el primer exemple, a tall d’assaig i error, deixant rastre al seu cos.

Les mares i els pares no podem donar eines que posin els nostres fills en perill –com fem quan els comprem un mòbil d’última generació i el posem en mans d’un menor sense cap experiència–, ni hauríem de delegar les nostres responsabilitats educatives en l’escola o exclusivament en la tecnologia (control parental o antivirus, si portem l’exemple de la bicicleta als telèfons mòbils), de la mateixa manera que quan ells aprenen a anar en bicicleta, tampoc confiem cegament només en la tecnologia (frens, casc, etcètera).

Hem d’educar els fills a circular de manera autònoma, fet que vol dir entrenar-los prèviament en entorns controlats on no es puguin fer mal –l’escola, per exemple– per tal que quan arribi el perill el detectin ells sols, el puguin identificar –com algú que els demana una fotografia seva per internet– i que així puguin reaccionar de manera autònoma, ja que com passa anant en bicicleta les mares i els pares no sempre estarem al costat per advertir-los i ajudar-los quan naveguin sols per internet.

L’escola i la comunitat educativa són conjuntament amb els progenitors el lloc ideal on entrenar els menors digitals i segurament també algú de nosaltres, sobretot els progenitors que vam néixer en el món analògic.

/by
, ,

El primer mòbil, el cofre del tresor o la caixa de pandora?

El fet que els progenitors siguem els principals proveïdors de tecnologia dels nostres fills, fa que entregar-los una potentíssima màquina digital com és el primer mòbil no sigui en cap cas un acte insignificant o trivial sense més transcendència ni reflexió.

L’existència d’una seriosa i prèvia reflexió familiar o la seva absència, marcarà la diferència entre que el menor accedeixi per primera vegada al cofre del tresor -amb totes les coses bones del món- o per contra, a la caixa de pandora -que conté tots els mals-.

Arribat el moment podem distingir tres moments:

a.- La formació als menors en competències digitals. El primer moment és aquell en què els progenitors com a responsables de l’educació digital dels fills menors, els acompanyem en el seu procés d’alfabetització digital perquè facin un ús responsable i segur dels dispositius digitals, els ajudem a detectar els riscos i vetllem per impedir que es materialitzin.

És una funció inherent a la potestat parental que té una clara vocació d’ anticipació més que de resolució de conflictes i es basa en el diàleg i la corresponsabilitat familiar.

Aquesta estratègia dels progenitors significa atenció, supervisió, acompanyament i sobretot formar-los amb la finalitat que els menors adquireixin competències digitals -com digcomp 2.2-, la qual cosa suposa identificar els riscos, sortejar els possibles danys i aconseguir el màxim potencial de les oportunitats.

b.- El contracte digital parental. El pacte digital familiar és aquell conjunt de normes d’ús responsable i segur de l’entorn digital que a través d’ un contracte, estableix el marc de les obligacions tant dels progenitors com dels menors.

Aquests contractes permeten fixar de forma precisa les regles que han de respectar els menors i els pares evitant l’ambigüitat de les normes verbals, contracte que es va modificant segons l’edat i la maduresa dels fills, sent una oportunitat per explicar els riscos de l’entorn digital i per escoltar el menor.

Són clausules típiques la supervisió dels dispositius, les obligacions dels menors i dels progenitors, la llista dels dispositius, el seu ús i titularitat, els horaris i els llocs d’ús, els riscos, què passa si hi ha coses que no ens agraden o si ens fiquem en un embolic, el mal ús o les reparacions dels dispositius,  etc.

c.- El lliurament del mòbil. Com veiem l’entrega del dispositiu mòbil es fa al final del procés i no a l’inici, una vegada que el menor acredita que té les competències digitals suficients per usar-lo amb responsabilitat i coneixent els riscos i després que ha consensuat amb els seus progenitors el contracte digital parental.

Acabem amb la mateixa pregunta: el primer mòbil ¿el cofre del tresor o la caixa de pandora?.

/by
,

Tom Sawyer, Bernarda Alba i l’estil de mediació parental.

La mediació parental és aquell conjunt d’estratègies tuïtives d’educació digital que apliquem els progenitors per a la gestió adequada dels riscos a què s’enfronten els nostres fills a l’entorn digital.

Per això és interessant conèixer si tots els estils de mediació són igual d’eficaços en aquesta funció protectora o bé hi ha alguna relació entre un determinat estil de mediació parental i el desenvolupament més gran d’habilitats digitals i amb això, amb la reducció dels riscos dels menors a l’entorn digital.

Per això farem servir dos exemples extrets de la literatura universal, el primer Tom Sawyer de Mark Twain i el segon la casa de Bernarda Alba de Federico García Lorca.

Tom Sawyer és el resultat d’un model de mediació parental permissiu, basat en la llibertat de l’adolescent orfe que aprèn sense cap control i per si mateix a través de les nombroses aventures, mentre que Bernarda Alba n’és l’exemple oposat, la del progenitor que imposa un model de mediació parental basat en el control ferri i en l’aïllament dels fills, aplicant normes prohibitives la infracció de les quals es castiga de forma severa.

Els experts i qualsevol progenitor amb dos dits de front estarem d’acord que ni Tom Sawyer ni Bernarda Alba són els millors exemples a tenir en compte pel que fa als estils de mediació parental, el primer per negligent i el segon per autoritari i per això els especialistes es decanten pel model conegut com de mediació activa.

La mediació activa es caracteritza per potenciar la funció de guia dels progenitors cap als fills menors, basada en una relació afectiva en el seu acompanyament en l’aprenentatge de l’ús segur de la tecnologia a l’entorn digital, en l’escolta activa i en la comunicació oberta sobre la base del respecte mutu per crear així un hàbitat de confiança familiar on els menors i els grans puguin compartir i resoldre els seus dubtes de manera col·laborativa i positiva, en conclusió se centra en la implicació dels progenitors.

La mediació activa s’acompanya d’altres instruments com són la supervisió tecnològica de l’activitat dels menors a l’entorn digital i també a la seva educació perquè siguin competents digitalment.

Ara bé la mediació activa ha d’incloure de manera necessària un apartat dirigit a entrenar els menors perquè siguin capaços de detectar els riscos per ells mateixos, no només per preservar la seva seguretat i privadesa per evitar així que ells pateixin danys, sinó per impedir que alhora puguin causar-los a uns altres.

I és tanta la rellevància d’aquesta visió basada en els riscos, que el legislador ha recollit el guant i l’ha inclòs expressament a la Llei 1/1996, de 15 de gener, de Protecció Jurídica del Menor a l’article 5.1 -dret a la informació-.

Aquesta norma assenyala que cal prestar especial atenció a l’alfabetització digital i mediàtica dels menors de manera adaptada a cada etapa evolutiva, de manera que els permeti actuar en línia amb seguretat i responsabilitat per identificar situacions de risc derivades de la utilització de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, així com donar-los les eines i estratègies per afrontar aquests riscos i protegir-se’n.

En conclusió, aquesta és una de les claus que han d’orientar la funció dels progenitors en la seva mediació activa dels fills menors i que és ajudar-los a identificar situacions de risc per ells mateixos ia més, ensenyar-los les estratègies perquè els riscos no es converteixin en danys, a més de promoure com a no la lectura de les millors obres.

/by
,

Els cants de sirenes a l’odissea i el control del mòbil als menors.

L’Odissea narra les peripècies d’Odisseu en el viatge de tornada a Ítaca després de la guerra de Troia, aventures que el protagonista supera gràcies a una barreja d’enginy i prudència i amb ajuda de dues Deeses.

Al cant XII la deessa Circe avisa Odisseu del perill que suposen les sirenes que viuen al mar, ja que tenen el do d’atreure-hi els mariners amb la seva seductora música per després morir a les mans.

Aquest poema èpic ens serveix com a excusa per posar en relleu l’Odissea -que la RAE defineix com a successió de peripècies, en general desagradables, que li passen a algú-, que alguns progenitors pateixen a l’hora de gestionar l’ús dels dispositius digitals a l’entorn familiar, cosa que els obliga a dissenyar una estratègia de mediació parental per anar-la adaptant a la maduresa ia l’edat del menor.

Doncs bé les seductores sirenes serien avui l’entorn digital i tots els seus dispositius digitals que habiten i governen aquest enorme mar que és internet i que atrauen amb la seva veu celestial, qualsevol navegant despistat que sedueixen per portar-lo directament a la perdició i al contrari els navegants marins en la seva versió digital són Odisseu, el rei d’Ítaca que viatja cap a la seva estimada pàtria amb els seus companys mariners.

Així quan els protagonistes de l’Odissea són a prop de l’illa de les sirenes, Odiseu executa el pla de protecció dissenyat per Circe per evitar caure a les urpes d’elles i així ordena als mariners que es tapin les orelles amb cera per evitar escoltar les seves cants, mentre que el mateix Odisseu demana ser lligat al pal del vaixell per poder sentir els irresistibles càntics, amb l’ordre això sí que sota cap concepte el deslliguen per no caure a les seves terribles mans.

I és quan naveguen per davant de l’illa que Ulisses escolta els cantics de les sirenes, moment en què demana als seus companys que el deslliguin per sucumbir als seus fascinants encants, instrucció que desoeixen el que fet i fet porta als mariners i al propi Odisseu a sortir indemnes i que puguin continuar el viatge.

Aquest poema èpic del segle VIII aC ens pot donar algunes pistes sobre com afrontar els desafiaments de l’ús dels dispositius digitals a l’entorn familiar, tenint present que Odisseu va deambular 10 anys pel mar mediterrani passant per tot tipus de penalitats i patiments fins a tornar a Ítaca i així retrobar-se amb la seva dona Penélope i amb el seu fill Telèmac, cosa que va aconseguir gràcies a la seva estratègia i astúcia però sobretot a l’ajuda de Palas Atenea que és la deessa de la guerra però també de la saviesa i de la deessa Circe, una bruixa experta en pocions màgiques, figures mitològiques a les quals podem demanar consell com a progenitors per anar dissenyant la nostra pròpia estratègia de mediació parental, si és clar no tenim millor alternativa.

/by
, ,

El dret de correcció és incompatible amb la violència.

Qualsevol acte violent amb independència de la seva gravetat i encara que no arribi a causar lesió, dut a terme amb el pretext d’un presumpte acte de correcció cap a un menor d’edat i en el marc de l’exercici de la pàtria potestat, ha d’incardinar-se en el dret penal i prova d’això són que diverses resolucions judicials que així ho han apreciat.
Així una bufetada en la cara (SAP de València de 2-12-2022 i AAP de Múrcia de 29-9-2020), un assot a la natja (STS 13-6-2022 i SAP de Lleó de 16-11-2021), una palmada al cul (SAP Madrid de 25-1-2022), o bé agarrar per l’orella (AAP de Lleó de 18-9-2020) són exemples de casos reals de condemnes penals on les víctimes eren menors d’edat i els autors els seus progenitors, que van intentar justificar la seva conducta sota una errònia concepció de l’exercici de dret de correcció.
Històricament la pàtria potestat incloïa en el seu contingut la facultat de càstig i de correcció cap als fills, però el càstig va ser eliminat de la redacció de l’art. 155 del Codi Civil amb la Llei 11/1981, encara que es va mantenir en l’art. 154 del CC la facultat de correcció de manera moderada i raonable.
És l’any 2007 quan la Llei 54/2007 va eliminar de l’article 154.2 del CC també va fer-ho amb la facultat de correcció dels progenitors respecte als menors en el marc de la pàtria potestat, però malgrat la seva desaparició la veritat és que continua existint i com han assenyalat els tribunals la seva existència no depèn del reconeixement legal exprés sinó del seu caràcter de dret autònom.
En la història de la pàtria potestat s’observa un procés progressiu de debilitació de l’autoritat paternal, que ara es contempla com una funció dels pares en benefici dels fills, per la qual cosa els seus actes han d’estar encaminats a l’interès del menor.
La facultat que als progenitors assisteix per a poder corregir als seus fills menors queda integrada dins del conjunt de drets i obligacions que sorgeixen de la pàtria potestat, i per això només pot concebre’s orientada al benefici dels fills i encaminada a aconseguir la seva formació integral.
El dret de correcció està supeditat a la proporcionalitat, raonabilitat i moderació pel que ha de descartar-se que aquest dret a corregir als fills impliqui que pugui colpejar-se’ls i aplicar-los càstigs físics, per la qual cosa té com a límit infranquejable la seva integritat física.
Per tant el dret de correcció existeix en l’actualitat però ha d’anar sempre dirigit i orientat a l’interès del menor ja que correcció ha de ser sinònim d’educació, sense que els comportaments violents dels progenitors puguin emparar-se, en cap cas, en el dret de correcció.
/by
, ,

El dret de correcció.

El dret de correcció permet al pare castigar el fill menor amb la limitació de l’ús dels dispositius electrònics sense que això sigui constitutiu de delicte.

La SAP de Madrid de 7-2-2023, ponent Jacobo Vigil Levi confirma la sentència absolutòria dictada pel Jutjat d’instrucció.

El pare i la mare tenen dos fills en comú, i en algunes ocasions l’any passat, durant les estades dels fills amb el seu pare, aquest ha aixecat la veu als seus fills obligant-los a obeir, usant com a càstig la privació de l’ús de pantalles o l’anunci de l’anterior, havent proferit almenys en una ocasió el pare als seus fills que els faria fora de casa.

Al recurs de la mare davant l’AP de Madrid entén que s’ha infringit, per la seva manca d’aplicació, els preceptes que defineixen els delictes lleus de coaccions i amenaces (art. 172.3 i 171.7 del Codi Penal) que es consideren comesos a partir del relat de fets provats.

Al relat de fets es considera provat que l’acusat es va dirigir als fills menors d’edat: ” … aixecant la veu obligant-los a obeir, usant com a càstig la privació de l’ús de pantalles o l’anunci de l’anterior, havent proferit almenys en una ocasió el pare als seus fills que els faria fora de casa …”.

La mare Argumenta que aquesta conducta ha afectat psicològicament els fills menors i que ha d’integrar les infraccions referides, però l’AP de Madrid entén que la conducta descrita ha de situar-se en el context del dret/deure de correcció que s’atribueix als titulars de la pàtria potestat.

Des d’antic s’esmenta un dret de correcció dels pares envers els fills menors i es tracta d’una facultat (dret-deure) reconeguda per als progenitors (art. 154.1 del Codi Civil) per educar i correlativament els fills com a deure obeir (art. 155 Codi Civil).

En exercici d’aquesta potestat el Codi Civil reconeixia la facultat dels pares de: ” … corregir raonablement i moderadament els fills … “, paràgraf que no obstant va ser suprimit de la nostra legislació per la Llei 54/07 de 28 de desembre.

Resulta evident, però, que els pares mantenen un cert poder de correcció sobre els fills menors, correcció que realitzen mitjançant conductes que serien fàcilment tipificables (amenaces, coaccions, etc.) i que es consideren justificades en virtut del que podem estimar és una conducta socialment adequada quan no per l’eximent de compliment d’un deure (art. 20.7 del Codi Penal).

El Tribunal Suprem ha tractat la qüestió en diferents resolucions des de la sentència 654/19 de 8-2 (Pte. Berdugo i Gómez de la Torre) citada per les sentències 47/20 de 11-2 i 582/22 de 13-6 ( Pte Colom de l’Arc) i raona que:

“… En conclusió, cal considerar que el dret de correcció, després de la reforma de l’art. 154.2 in fine del Codi Civil, continua existint com a necessari per a la condició de la funció d’educar inherent a la pàtria potestat, contemplada a l’art. CE i com a contrapartida al deure d’obediència dels fills cap als seus pares, previst a l’art. suprimit el dret de correcció i sota la seva empara determinades actuacions dels pares tals com donar un lleu cachete o castigar els fills sense sortir un cap de setmana, aquests actes podrien integrar tipus penals com el maltractament o la detenció il·legal…”.

Tot i això argumenta que el contingut i l’abast d’aquest dret s’ha d’interpretar de conformitat amb la realitat social del nostre temps (art. 3.1 del Codi Civil) de manera que les facultats inherents a la pàtria potestat s’han dolcificat i modificat en la nostra realitat social.

Actualment entén el Tribunal Suprem en la mateixa sentència que:

“… En aquest sentit els comportaments violents que ocasionin lesions -enteses en el sentit jurídic-penal com aquelles que requereixen una primera assistència facultativa i que constitueixin delicte- no poden trobar empara en el dret de correcció. Pel que fa a la resta de conductes, hauran de ser analitzades segons les circumstàncies de cada cas i si resulta que no excedeixen els límits del dret de correcció, l’actuació no tindrà conseqüències penals ni civils…”.

En cas que ens ocupa, no es va produir un càstig físic, sinó únicament un càstig consistent en la limitació de l’ús de dispositius electrònics.

És cert que en l’ús de la facultat de correcció els progenitors no sempre empren els recursos que són des del punt de vista pedagògic més adequats, però aquest fet no ha de determinar que es recondueixin a l’àmbit de la sanció penal conductes que són altres comuns en l’exercici de la difícil tasca d’educar els fills i que, com és el cas, no comporten cap lesió de la seva integritat física.

La resolució: https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/758f5944c8f339aba0a8778d75e36f0d/20230509

/by