Sostreure raïm i vendre vi, el negoci de les xarxes socials.

El dret romà ja va resoldre un problema que avui plantegen les xarxes socials amb els menors: qui s’apropia d’una cosa aliena i la transforma no se’n pot quedar el benefici. La pregunta és per què continuem mesurant el dany pel raïm i no pel vi.

Fa gairebé dos mil anys, els juristes romans discutien un cas que sembla tret d’un manual de primer de carrera. Algú roba raïm al seu veí i en fa vi. Què li deu a la víctima? La resposta que es va acabar imposant té una lògica implacable: el lladre no pot sortir guanyant amb el seu propi il·lícit. Si el raïm s’ha convertit en una cosa més valuosa, és aquest valor el que compta. Ningú no es pot beneficiar del seu propi frau.

L’escena ve a tomb perquè descriu amb força precisió el que passa cada dia als telèfons de milions d’infants i adolescents.

1.- La verema invisible

El que una xarxa social obté d’un menor sembla poca cosa si es mira per separat: un “m’agrada”, uns segons d’aturada davant d’un vídeo, una cerca a la nit, una foto al pati de l’institut. Són grans solts, gairebé sense valor individual.

Però molts d’aquests grans es cullen en una vinya aliena. A Espanya, l’edat mínima per consentir el tractament de dades personals és de 14 anys, i la verificació d’edat continua sent, en massa plataformes, una casella que qualsevol nen de deu anys aprèn a marcar. El consentiment dels pares, quan es demana, sol ser un tràmit. I el disseny de les aplicacions, amb el desplaçament infinit, la reproducció automàtica i les notificacions calculades al mil·lisegon, està pensat per retenir un usuari la capacitat d’autocontrol del qual encara està en construcció.

2.- On és el negoci

El valor no és al raïm, sinó al celler. Amb aquestes dades disperses s’elaboren perfils capaços d’anticipar gustos, estats d’ànim i inseguretats. Es ven atenció en forma de publicitat. S’entrenen algoritmes de recomanació i models d’intel·ligència artificial que continuaran generant beneficis molt després que la dada original s’hagi oblidat. I es fidelitza un client que, captat als onze anys, té per davant dècades de vida comercial.

Aquest és el vi. I aquí hi ha el problema: si la resposta jurídica es limita a valorar el raïm, és a dir, unes dades personals tractades sense base legal, incomplir surt a compte. Es paga per la matèria primera i es conserva la collita.

3.- Les eines ja existeixen

La bona notícia és que l’ordenament europeu ha començat a mirar cap al celler. El Reglament general de protecció de dades permet sancions de fins al 4 % de la facturació mundial, i el Reglament de serveis digitals eleva aquest sostre al 6 %. Aquest últim prohibeix, a més, la publicitat basada en perfils quan la plataforma sap que l’usuari és menor, i exigeix que els serveis accessibles a menors en garanteixin la privacitat i la seguretat des del disseny. El Reglament europeu d’intel·ligència artificial va més enllà i prohibeix els sistemes que exploten les vulnerabilitats derivades de l’edat per modificar el comportament de manera perjudicial.

Als Estats Units, la Comissió Federal de Comerç ha assajat una fórmula especialment eloqüent: obligar les empreses a destruir no només les dades de menors obtingudes il·legalment, sinó també els algoritmes entrenats amb aquestes dades. És exactament la intuïció romana. No n’hi ha prou de tornar el raïm; cal buidar les bótes.

Queda pendent un debat que els tribunals hauran d’afrontar tard o d’hora: si la indemnització a les víctimes s’ha de calcular, com ja passa en propietat intel·lectual, atenent els beneficis que va obtenir l’infractor.

4.- Explicar-ho a un adolescent

L’analogia té una virtut afegida: s’entén sense necessitat de citar cap article. Quan una aplicació és gratuïta, no cobra en diners. Cull raïm: temps, gustos, fotos, el que diverteix i el que preocupa. Amb això fa vi, que és el que ven. I el vi val molt més que el raïm.

A partir d’aquí, les preguntes que convé plantejar a casa o a l’aula ja no són de prohibició, sinó de criteri. Què estic lliurant sense adonar-me’n. Qui fa el vi i qui se’l beu. Per què aquesta aplicació vol que m’hi quedi cinc minuts més.

5.- Una responsabilitat compartida

Ningú no en queda al marge. Al regulador li correspon mesurar el dany pel vi, perquè l’incompliment deixi de ser un bon negoci. A les plataformes, deixar de veremar en vinyes que no són seves. A les famílies, acompanyar i pactar més que vigilar. I als mateixos menors, aprendre a reconèixer el valor del que lliuren, una habilitat que els continuarà protegint quan deixin de ser-ho.

Roma ja ho tenia clar: qui transforma allò aliè sense dret no se’n pot quedar el resultat. El repte del nostre temps és aplicar aquesta vella lliçó a una vinya que no veiem, perquè cap a la butxaca.

Ramon Arnó Torrades. www.lafamiliadigital.es