El major risc dels fills a internet som nosaltres els progenitors
A cap mare o pare amb dos dits de seny li passaria pel cap ensenyar als fills petits a anar per primer cop en bicicleta des de dalt de tot del port de la Boanigua, amb la bicicleta més cara del mercat i de bones a primeres dir als fills, amb la carretera glaçada i de nit: “Vinga nois, la vida és dura i aquesta experiència us farà forts, ja podeu baixar tot sols”, i que de resultes del descens, després de passar per l’hospital a reparar cames i braços trencats, els progenitors n’extreguin conclusions educatives i expliquin als fills precisament com no han d’anar en bicicleta i, sobretot, donin tota la culpa als menors, que ja haurien d’haver conegut tots els perills de circular en bicicleta, tot i que era la primera vegada que ho feien.
Sembla clar que qualsevol mare o pare com els que llegiu aquestes quatre ratlles hauríeu actuat d’una manera radicalment contrària, preparant la primera sortida en bicicleta amb els fills amb unes sessions teòriques sobre com funciona una bicicleta, els riscos més habituals i també les oportunitats d’anar en bicicleta.
Un altre dia i amb bicicletes de quatre rodes adaptades a la seva edat, farem la primera volta, tot caminant amb ells al costat, a poc a poc, per un lloc segur, advertint-los dels perills per així més endavant i –ara sí amb bicicletes de dues rodes– anar corrent a la seva vora o segurament amb una altra bicicleta farem la primera sortida tots junts.
Aquest pares –com a titulars que són de la pàtria potestat dels fills menors– són plenament conscients que no podran anar tota la vida corrent al costat dels fills prevenint-los de tots els perills –des de semàfors que muden de color fins a vianants descuidats que creuen sense mirar o cotxes que canvien de sentit sense intermitent–, ja que tret que aprofitem les activitats ciclístiques dels petits per entrenar-nos al seu costat per córrer ultramaratons, hi haurà algun moment que com hem fet nosaltres abans ells aniran sols en bicicleta.
Per tant, per preparar-los per a aquell moment, la nostra tasca educativa com a titulars que som de la pàtria potestat, més que comprar bicicletes segures i casc de bona qualitat –que també–, suposarà entrenar-los conjuntament amb l’escola i tota la comunitat educativa, perquè detectin per si mateixos –i no amb la mare i el pare al costat com un radar que no calla avisant dels perills– les situacions de risc que segur que es trobaran quan voltin sols amb bicicleta.
Progenitors i escola educarem els menors perquè sàpiguen que no poden baixar per un port de muntanya de nit sense llums, ni voltar amb una roda amb poc aire, o que si veuen un clot al mig del camí de la carretera estiguin atents per reaccionar i esquivar-lo a temps, ja que no ens passarà pel cap que els menors ho aprenguin tot sobre el fascinant món de la bicicleta a cops de castanyots, com en el primer exemple, a tall d’assaig i error, deixant rastre al seu cos.
Les mares i els pares no podem donar eines que posin els nostres fills en perill –com fem quan els comprem un mòbil d’última generació i el posem en mans d’un menor sense cap experiència–, ni hauríem de delegar les nostres responsabilitats educatives en l’escola o exclusivament en la tecnologia (control parental o antivirus, si portem l’exemple de la bicicleta als telèfons mòbils), de la mateixa manera que quan ells aprenen a anar en bicicleta, tampoc confiem cegament només en la tecnologia (frens, casc, etcètera).
Hem d’educar els fills a circular de manera autònoma, fet que vol dir entrenar-los prèviament en entorns controlats on no es puguin fer mal –l’escola, per exemple– per tal que quan arribi el perill el detectin ells sols, el puguin identificar –com algú que els demana una fotografia seva per internet– i que així puguin reaccionar de manera autònoma, ja que com passa anant en bicicleta les mares i els pares no sempre estarem al costat per advertir-los i ajudar-los quan naveguin sols per internet.
L’escola i la comunitat educativa són conjuntament amb els progenitors el lloc ideal on entrenar els menors digitals i segurament també algú de nosaltres, sobretot els progenitors que vam néixer en el món analògic.
