El dret de correcció permet al pare castigar el fill menor amb la limitació de l’ús dels dispositius electrònics sense que això sigui constitutiu de delicte.

La SAP de Madrid de 7-2-2023, ponent Jacobo Vigil Levi confirma la sentència absolutòria dictada pel Jutjat d’instrucció.

El pare i la mare tenen dos fills en comú, i en algunes ocasions l’any passat, durant les estades dels fills amb el seu pare, aquest ha aixecat la veu als seus fills obligant-los a obeir, usant com a càstig la privació de l’ús de pantalles o l’anunci de l’anterior, havent proferit almenys en una ocasió el pare als seus fills que els faria fora de casa.

Al recurs de la mare davant l’AP de Madrid entén que s’ha infringit, per la seva manca d’aplicació, els preceptes que defineixen els delictes lleus de coaccions i amenaces (art. 172.3 i 171.7 del Codi Penal) que es consideren comesos a partir del relat de fets provats.

Al relat de fets es considera provat que l’acusat es va dirigir als fills menors d’edat: ” … aixecant la veu obligant-los a obeir, usant com a càstig la privació de l’ús de pantalles o l’anunci de l’anterior, havent proferit almenys en una ocasió el pare als seus fills que els faria fora de casa …”.

La mare Argumenta que aquesta conducta ha afectat psicològicament els fills menors i que ha d’integrar les infraccions referides, però l’AP de Madrid entén que la conducta descrita ha de situar-se en el context del dret/deure de correcció que s’atribueix als titulars de la pàtria potestat.

Des d’antic s’esmenta un dret de correcció dels pares envers els fills menors i es tracta d’una facultat (dret-deure) reconeguda per als progenitors (art. 154.1 del Codi Civil) per educar i correlativament els fills com a deure obeir (art. 155 Codi Civil).

En exercici d’aquesta potestat el Codi Civil reconeixia la facultat dels pares de: ” … corregir raonablement i moderadament els fills … “, paràgraf que no obstant va ser suprimit de la nostra legislació per la Llei 54/07 de 28 de desembre.

Resulta evident, però, que els pares mantenen un cert poder de correcció sobre els fills menors, correcció que realitzen mitjançant conductes que serien fàcilment tipificables (amenaces, coaccions, etc.) i que es consideren justificades en virtut del que podem estimar és una conducta socialment adequada quan no per l’eximent de compliment d’un deure (art. 20.7 del Codi Penal).

El Tribunal Suprem ha tractat la qüestió en diferents resolucions des de la sentència 654/19 de 8-2 (Pte. Berdugo i Gómez de la Torre) citada per les sentències 47/20 de 11-2 i 582/22 de 13-6 ( Pte Colom de l’Arc) i raona que:

“… En conclusió, cal considerar que el dret de correcció, després de la reforma de l’art. 154.2 in fine del Codi Civil, continua existint com a necessari per a la condició de la funció d’educar inherent a la pàtria potestat, contemplada a l’art. CE i com a contrapartida al deure d’obediència dels fills cap als seus pares, previst a l’art. suprimit el dret de correcció i sota la seva empara determinades actuacions dels pares tals com donar un lleu cachete o castigar els fills sense sortir un cap de setmana, aquests actes podrien integrar tipus penals com el maltractament o la detenció il·legal…”.

Tot i això argumenta que el contingut i l’abast d’aquest dret s’ha d’interpretar de conformitat amb la realitat social del nostre temps (art. 3.1 del Codi Civil) de manera que les facultats inherents a la pàtria potestat s’han dolcificat i modificat en la nostra realitat social.

Actualment entén el Tribunal Suprem en la mateixa sentència que:

“… En aquest sentit els comportaments violents que ocasionin lesions -enteses en el sentit jurídic-penal com aquelles que requereixen una primera assistència facultativa i que constitueixin delicte- no poden trobar empara en el dret de correcció. Pel que fa a la resta de conductes, hauran de ser analitzades segons les circumstàncies de cada cas i si resulta que no excedeixen els límits del dret de correcció, l’actuació no tindrà conseqüències penals ni civils…”.

En cas que ens ocupa, no es va produir un càstig físic, sinó únicament un càstig consistent en la limitació de l’ús de dispositius electrònics.

És cert que en l’ús de la facultat de correcció els progenitors no sempre empren els recursos que són des del punt de vista pedagògic més adequats, però aquest fet no ha de determinar que es recondueixin a l’àmbit de la sanció penal conductes que són altres comuns en l’exercici de la difícil tasca d’educar els fills i que, com és el cas, no comporten cap lesió de la seva integritat física.

La resolució: https://www.poderjudicial.es/search/AN/openDocument/758f5944c8f339aba0a8778d75e36f0d/20230509