La intel·ligència artificial i Frankenstein
Mary Shelley va publicar el 1818 la que es considera com la primera novel·la de ciència-ficció, que va titular Frankenstein, en què explica com un estudiant de medicina uneix un conjunt de matèria inorgànica humana i aconsegueix crear un monstre d’aspecte humà que pren vida pròpia, de tal manera que quan el seu creador és conscient del resultat de la seva horrorosa invenció, abandona el monstre a la seva sort perdent totalment el control de la fera, que comet diverses atrocitats.
Les reflexions de la novel·la escrita durant la segona revolució industrial són aplicables ara a la quarta revolució industrial, en plena explosió de la intel·ligència artificial, paraula màgica que atreu totes les mirades i que sembla destinada a canviar el món tal com el coneixem.
Recuperem doncs Frankenstein per reflexionar sobre els robots amb intel·ligència artificial i els seus enormes riscos, aprofitant que el missatge de la novel·la és que els científics han d’assumir sempre la responsabilitat de les seves obres i no abandonar-les a la seva sort.
Ara que la humanitat rivalitza amb el poder diví i aviat crearà robots intel·ligents que desdibuixaran els límits del que coneixem com a vida humana, és més necessari que mai parlar de qui i com respondrem a les conseqüències no desitjades dels robots intel·ligents.
Els invents llançats sense un procés previ de reflexió han posat sovint en perill la humanitat i el que és pitjor, han socialitzat els seus efectes desastrosos que acabem assumint tots, mentre que unes quantes organitzacions han estat prou espavilades per privatitzar i fer seus els beneficis econòmics dels invents, sense cap debat previ i seriós amb la ciutadania i aprofitant la dinàmica dels fets consumats.
Per tant, la creació per l’home d’éssers artificials que adquiriran un tipus específic de vida intel·ligent requereix una profunda i prèvia reflexió, com de fet ja han demanat més de 1.000 personalitats del món tecnològic que van subscriure una carta el mes de març del 2023 sol·licitant una moratòria de la intel·ligència artificial arran de l’èxit que ha suposat el famós ChatGPT, o com molt abans ja havia fer el científic britànic Stephen Hawking, que va dir directament que la intel·ligència artificial pot acabar amb la raça humana.
Sembla que hi ha motius més que raonables per obrir un debat ciutadà, ara que encara hi som a temps, i no esperar quan sigui massa tard, com ens passa sovint als humans, que actuem a posteriori i quan ja veiem les orelles al llop.
No podem oblidar que els humans som profundament vulnerables i, per tant, cal reflexionar seriosament sobre si tot allò que tècnicament podem fer sempre s’ha d’acabar fent, o dit d’una altra manera, si totes les fronteres s’han de creuar pel simple fet que existeixen.
La responsabilitat sobre els actes de les nostres creacions, el principi de beneficència que vol dir fer el bé i no causar danys o prendre com a exemple el que fan altres indústries de risc abans de treure les seves creacions al mercat –com la farmacèutica o l’aeronàutica–, són algunes de les propostes que els experts posen damunt de la taula per afrontar aquest enorme repte de la intel·ligència artificial robotitzada.
La resposta als desafiaments de la intel·ligència i la robòtica han de venir de l’ètica, però sobretot de la política, que ha d’escoltar la veu de la ciutadania, i la solució per tant ha d’estar basada també en principis ètics com la prudència, l’autolimitació, la responsabilitat i la rendició de comptes.
